• Imprimir

Cercles poc virtuosos

Sebastià Alzamora

La realitat és cíclica, com saben bé els taoistes i els pescadors de llampuga. No és cert que la història avanci o progressi, sinó que dóna voltes sobre si mateixa i va establint bucles, paràboles i cercles sovint viciosos. La circularitat, a més, dóna peu a paradoxes i també a fets predictibles o previsibles.

Per exemple, una paradoxa és aquesta que contraposa el quaranta per cent de portuguesos que diu que serien partidaris de federar-se amb Espanya amb el trenta-sis i escaig per cent de catalans (segons un estudi de la UOC de fa poc més d'un any) que votaria a favor de separar-se'n, i que constituiria majoria enfront dels percentatges en contra i de les abstencions. Potser és que a Portugal han fet forat les idees del senyor Saramago, que d'ençà que va guanyar el Nobel es dedica a predicar coses tan esotèriques com l'iberisme. El cas és que Portugal va separar-se de la Corona espanyola uns anys abans que Catalunya hi quedés definitivament subsumida via Decret de Nova Planta, i ara no deixaria de tenir gràcia que, tres segles més tard, es tanqués el cercle reproduint el procés a la inversa.

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, ironitzava precisament un antic eslògan independentista. Que no hem de descartar que algú recuperi quan es conegui la reconsagrada sentència del Constitucional sobre l'Estatut (d'autonomia, justament). Vet aquí un altre cercle viciós, recurrent al llarg dels temps, que fa bucle, llaçada i dogal: Catalunya legisla i Espanya disposa. O lamina, per ser més precisos. En aquest cas, el cercle deriva en un fet perfectament predictible: el català es tornarà a emprenyar. I, poc o molt, l'emprenyada interferirà en un altre fet cíclic, que és l'any preelectoral (tot i que hi ha qui pensa que ja ho són tots). Les eleccions també són un fet cíclic, com la temporada de la llampuga o l'equilibri del yin i el yang.

Un altre cicle és el de les vacances d'estiu, que un servidor comença a partir d'ara mateix. Però com que tot torna, també ho farà aquesta columna, sostinguda sobre els dibuixos de l'il·lustre senyor Anthony Garner, a partir del proper dia 17. Fins llavors, bones vacances als amables lectors (si és que en fan), i gràcies per la paciència.