• Imprimir

Puja aquí

Veus d'ultratomba

Sebastià Alzamora

Deu ser per la proximitat d'això que ara en diuen Halloween, però d'un temps cap aquí es detecta una certa activitat paranormal a Catalunya: dia sí dia també se succeeixen els poltergeists, i veus espectrals recorren el país i li glacen l'espinada. Els fantasmes i les psicofonies, però, no són anònims, sinó que tenen noms, cognoms i rostres il·lustres. Els frescos del dia són, per ordre alfabètic, Alavedra, Muñoz i Prenafeta, peces de caça major entre la ben avinguda família socialista i el sempre temperat estol convergent. Tots tres van ser detinguts ahir com a presumptes implicats en una trama de corrupció urbanística, veritable esport nacional (dels Països Catalans) que faríem bé de reivindicar com a disciplina olímpica. L'ordre la va donar, com no podia ser altrament, el senyor Baltasar Garzón, jutge de les tenebres.

Profètic, abans-d'ahir a l'Àgora d'en Xavier Bosch el president Pujol va deixar caure que "si entrem aquí, tots prendrem molt de mal". Aquí es referia a la qüestió, gens bizantina, del finançament dels partits. I ho va reblar amb un afegitó encara més inquietant, si volen: si finalment s'entrés aquí, va afirmar, "tots farem una mica de ferum", frase en què tots feia al·lusió a tots els partits polítics. Difícilment podia haver estat més oportú: l'endemà mateix, un tuf de ferum antiga envaïa el carrer Còrsega. Al mateix temps, el cor de veus fantasmagòriques procedents del carrer Nicaragua que hem escoltat en els últims dies, i que ululaven una cosa així com "Milleeeet, Milleeeet...", es van veure obligades a callar en sec després de la detenció de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet i d'una colla dels seus col·laboradors: ara ja només se les sent escurar-se la gola. Tot plegat fa que al més valent se li ericin els pèls del bigoti.

No fa tants dies vam assistir també a un cas de possessió diabòlica: la que va patir Agustí Colomines, director de la Fundació Catalanista i Demòcrata Ramon Trias Fargas (CatDem per als amics), quan el Maligne es va expressar per la seva boca i li va fer amollar que, si l'emprenyaven, encara estiraria la manta i això (això volia dir Catalunya, s'entén) semblaria Itàlia, opció que tampoc no sembla tan desagradable: segons com, potser encara hi sortiríem guanyant. L'estirabot de la manta va ressonar dins el món polític català com un udol solitari sota la llum de la lluna plena, i va ser sufocat tan aviat com va ser possible.

Però el diable és persistent, i ens envia més senyals del seu domini. Per dir-nos què? Per ventura ens vol advertir que l'opacitat del finançament dels partits (per una banda) i les llistes tancades (per una altra) vicien el sistema polític català (i espanyol) fins al moll de l'os, i que qui llenci la primera pedra corre el risc seriós de fotre-se-la enmig del front? Home, doncs de la mateixa manera que ja fa temps que ens afaitem, tot això també ja feia temps que ens ho ensumàvem.

No pateixin, que ja ens tenen curats d'espants. A hores d'ara, el problema no és la vergonya que entre tots ens fan passar (ja no ve d'un pam), sinó que estiguin disposats a mantenir les coses així pels segles dels segles, sense anar més enllà de llançar-se la porqueria a la cara els uns als altres. Desafecció, diuen? Ara fora bromes, potser sí que cal fixar-se en Itàlia: quan el sistema s'esfondra per una sobrepoblació de fantasmes, no triga a aixecar-se, des del llim, un Berlusconi o altre.