• Imprimir
• Enviar

BÚSTIA

Contra la victimització

Per primera vegada no estic d'acord amb el Sr. Salvador Cardús. Del seu article Contra la victimització (AVUI, 27 de març) es desprèn que davant les últimes agressions és millor per a Catalunya i pitjor per a Espanya que no ens fem les víctimes i cal que, en lloc d'això, diguem adéu a Espanya.

Estic d'acord amb vostè que el nacionalisme espanyol és insensible a les nostres justes queixes i que els és igual que fem manifestacions multitudinàries. Ara bé, també és cert que gràcies a aquestes hem salvat, almenys en part, la nostra dignitat i hem aconseguit no donar per mort el nostre conflicte. El que cal és materialitzar aquest adéu que tan bé simbolitza el dibuix del seu article.

Per a mi, la qüestió clau que lligaria el que vostè diu i el que jo pretenc és que si bé queixar-se és bastant estèril, en canvi pot ser la base fonamental si a continuació fem un pas endavant per aconseguir la sobirania, i en aquest sentit s'està treballant, i molt, com bé sap vostè per la seva condició d'avantguardista patriota català.

Narcís Gallego

Barcelona

Com pot ser?

Joan Ramon Vilamajó va ser acomiadat de l'empresa Lico Corporación Operador Banca Seguros. Si un esbrina les empreses accionistes d'aquesta macroempresa es queda preocupat. En uns moments de crisi financera, immobiliària, bancària, com pot ser que quan vaig a un concert del Palau de la Música , del Liceu o de diversos festivals culturals o esportius, el patronatge o la promoció d'aquests siguin empreses que no tenen cap escrúpol a acomiadar un treballador que ha notificat que patia una malaltia que necessita un tractament llarg i dur. La crisi de valors no existeix. Existeix crisi de persones que hem de ser referents dels valors per a altra gent i no ho som. Mirem-nos als ulls d'una vegada per totes i acceptem el nostre grau de responsabilitat en aquesta crisi. Ànims, Joan Ramon, lluita i supera la malaltia. Desitjo que guanyis el litigi que tens amb l'empresa, ja que són ells els que ens fan trontollar tot el sistema d'aplicació dels valors.

Josep Relat Roca

Montcada i Reixac

Dret a decidir

Molt bé la carta d'Irene Sánchez de Sant Joan Despí, publicada dilluns passat amb aquest mateix títol. Sí, que callin, ells (la jerarquia de l'Església), que ens exclouen i discriminen. Ara som nosaltres les que hem de parlar, ben alt, ben fort, totes. Què saben ells d'embarassos i de tenir fills? Jo tinc més de 80 anys, he parit molts fills, un rere l'altre -llavors no hi havia mitjans-. I sí, Déu va dir: "Pobleu la terra i domineu-la". Cal dominar la terra, dominar la natura; i ara hi ha mitjans, molts, per evitar embarassos i, si cal, avortar en casos extrems. Les dones tenim capacitat per discernir i valorar el que cal fer. Repeteixo, ells que callin.

M. Antònia Aragay i Prades

Barcelona

A Iu Forn, d'una anti-Bolonya

Com a universitària anti-Bolonya o, per utilitzar paraules seves, com a part dels "més progres dels progres", em sento en la necessitat d'escriure-li unes línies. Per començar, estic d'acord amb vostè que la crisi d'Interior o el canvi de recorregut de la manifestació no són "el debat".Ara, em fa la sensació que vostè tampoc planteja el verdader debat, que hauria d'ocupar-nos i preocupar-nos, a autoritats universitàries, classe política, periodistes, professorat i estudiants, i al conjunt de la societat: quina universitat volem? Quina universitat necessitem? La universitat que els "més progres dels progres" volem no és, no s'equivoqui, del segle XIX, tampoc és l'actual. Esclar que volem canvis: exigim canvis, lluitem pels canvis. Però qualsevol canvi, no. I de qualsevol manera, tampoc. El pla de Bolonya no només no guarirà les malalties que pateix la nostra universitat sinó que, a més, la deixarà desprotegida davant d'altres amenaces. Pel que fa a les formes, ha estat imposat sense diàleg ni debat. Quant a la tancada a la UB, només aclarir-li que no va ser motivada per l'expulsió de sis estudiants de la UAB (entre altres coses, perquè l'expulsió va ser posterior a l'entrada al rectorat) sinó per l'absència de diàleg des de dalt. Aquest fou el germen i aquest ha estat el combustible. Potser hi ha més d'un arbre tapant-nos el bosc.

Berta Carreras

Barcelona

Hi ha bona gent

Fa poc vaig tenir un accident als afores de Serra de Daró. Anava sol i ja era fosc. Segons sembla, la roda va sortir un poc de la carretera i vaig caure en una cuneta bastant profunda. En intentar sortir, vaig ensopegar amb un muret de llambordes que va destrossar totalment el cotxe. Es va obrir l'airbag i ja em veia a l'altre barri. Gràcies a Déu, no em va passar res. Encara que en aquell moment em vaig quedar molt astorat, després he tingut temps de rumiar tranquil·lament i adonar-me que hi ha molta gent bona i de la gran solidaritat que hi ha a la carretera. Crec que el nombre de persones que es va parar per oferir-me la seva ajuda s'acosta a la cinquantena. A tota aquesta bona gent voldria donar-los les gràcies, ja que temo que en aquell moment potser no ho vaig fer com es mereixien. Penso també que amb tanta crisi i tants problemes, val la pena ressaltar els fets positius que succeeixen al nostre entorn.

Lluís Esquena

Torroella de Montgrí

L'escola dels Maragall

A l'entrevista de dijous, Francesc Puigpelat pregunta a Rosa Cañadell si sap a quina escola portava els fills el conseller Ernest Maragall, i ella li respon que sospita que a la privada. Jo no sé la resposta, però el que puc dir és que els néts del conseller van a l'escola pública perquè van amb els meus. D'aquesta mateixa escola també són alumnes els néts d'en Pasqual Maragall.

Ramon Garcia

Barcelona