• Imprimir
• Enviar

En defensa pròpia

El taló d'Aquil·les de Convergència

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

El taló d'Aquil·les de Convergència es diu Unió. Per constatar-ho una vegada més, aquestes darreres setmanes la política catalana ha viscut l'enèsim lliurament del serial de desamor entre els dos partits presumptament integrants de la mateixa federació. La seqüència ja hauria de cansar. Sempre és idèntica. Però cada vegada és més intensa i més dura. En les primeres jornades Unió Democràtica, com a resposta a un intent "absorbidor" del seu soci o senzillament per marcar cíclicament territori, administra amb gradualitat intel·ligent una sèrie de gestos "diferenciadors" i provocatius que escalfen i escalden Convergència Democràtica. Gestos i declaracions que ràpidament obtenen un gran ressò entre la premsa, malgrat la reiteració que els defineix. Duran és un mestre en la gestió del ressò mediàtic adequat.

La resposta des de les files del partit que lidera Artur Mas en un primer moment és més aviat tímida i tèbia, però, a poc a poc, puja de to i temperatura. Finalment, és Jordi Pujol qui hi té la darrera paraula. La seva intervenció sempre reprèn Unió, amb mesura, i acaba demanant contenció i responsabilitat a tothom. L'últim episodi del serial és la retirada d'Unió als caus habituals, després d'haver ensenyat els ullals, i l'encaixada desconfiada entre els dos socis de federació. Confederació, n'haurien de dir, per ser més justos.

Convergència i Unió han tornat a oferir un nou déjà-vu a l'opinió pública. Després de guanyar les eleccions i no poder formar govern per segona vegada, Artur Mas va haver de reinventar-se i de buscar una fórmula engrescadora per mantenir viva -és a dir, amb opcions de victòria- la federació que lidera. La Casa Gran del Catalanisme en va dir. Poc o molt -el temps ho dirà- la idea pretenia atraure intel·lectualment i políticament aquells que no s'acaben d'identificar amb Convergència o els que se n'han apartat per un o altre motiu des de la seva fundació. No cal dir que l'intent no podia ser ben rebut des de les files de les altres forces -bàsicament, Esquerra Republicana-, que es mouen a l'entorn de la mateixa sensibilitat amb principis ideològics diferents, però la sorpresa - i la discrepància més explícita- va arribar des de les files internes. Tot just Artur Mas n'havia insinuat la intenció, Josep Antoni Duran i Lleida i Unió Democràtica se'n van desmarcar. Els socialcristians -que així es volen dir- van regalar als rivals polítics de CiU l'argument més sòlid per desligitimar la iniciativa de Mas. ¿Qui es pot mirar amb confiança la Casa Gran d'un propietari que ni tan sols convenç perquè hi visqui el seu soci d'empresa?

La política diferenciadora d'Unió, que tocava la línia de flotació de Convergència, acabava de començar. El "perfil propi" del partit que lidera Duran i Lleida ha anat molt més lluny. En el darrer congrés, la nova direcció va definir una estratègia que considera els socialistes a Catalunya com a socis preferents per formar govern. Una maniobra que, òbviament, no es limita només al país. També a Madrid el PSOE esdevé l'aliat preferent per "centrar" la política espanyola i allunyar-la de les "radicalitats".

La proposta d'Unió arribava en un moment crític. És cert que Convergència ha acabat per prestar suport al govern de Montilla en les negociacions amb Rodríguez Zapatero per aconseguir el nou finançament que fixa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però el partit nacionalista no ha renunciat a aprofitar políticament tant el previsible fracàs d'aquest intent com la sentència del tribunal Constitucional que en retallarà el contingut.

Unió Democràtica pot haver liquidat aquest avantatge abans que no s'hagi concretat. Duran i Lleida també s'ha desmarcat de les propostes de Mas respecte a l'estratègia que el líder convergent ha traçat públicament per a l'endemà de la sentència i ha obert "converses" amb el PSC al marge del seu soci de partit. Amb el nou cop de puny sobre la taula de Pujol l'ordre -el precari ordre- democonvergent s'ha tornat a imposar... Fins al pròxim capítol del serial repetit.

La pel·lícula, tot i ser reiterativa, desgasta cada vegada més Artur Mas. Més enllà del recurs, comença a palpar-se una discrepància excessiva entre els dos partits. Les conclusions del darrer congrés d'Unió l'allunyen tant de Convergència que al final és inevitable pensar si la federació té sentit més enllà de l'estratègia electoral. Una vegada més, Unió fa de taló d'Aquil·les de Convergència. I el PSC sap tirar tant amb arc com Paris.