• Imprimir

En defensa pròpia

Finançament contra pressupostos

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

La primera setmana del curs polític, que enguany s'ha avançat al mes d'agost, ha tornat a deixar les coses i les posicions clares en la qüestió més enverinada d'aquesta legislatura. La intervenció del ministre d'Economia, Pedro Solbes, en la compareixença que va fer dijous al Congrés no admet gaires interpretacions sobre finançament autonòmic. L'endemà es feia públic que el dèficit de l'Estat fins al juliol ha augmentat fins al 0,9 per cent del PIB. Tot i que la Unió Europea recomana que anualment el dèficit no superi el 3 per cent, la situació encara es pot agreujar més, considerant que tots els experts internacionals proclamen que a Espanya les conseqüències de la crisi financera internacional tot just si acaben de treure la cresta. Si el govern de l'Estat tingués una mica de marge, podria reconduir la situació injectant més fons al finançament de les dites autonomies. Com que no en té i tampoc està disposat a afluixar en prestacions socials, hauria d'admetre que els uns -els que més paguen, segons les seves pròpies xifres- guanyessin una mica més a canvi que els que més cobren perdessin un poc en aquest joc d'equilibris exactes. No és aquesta la política de José Luis Rodríguez Zapatero, que continua amagant-se i reapareixent només per fer públiques declaracions de bones i falses intencions.

Pedro Solbes, doncs, ha marcat intencions i propòsits. Catalunya no millorarà gaire el seu finançament, la "solidaritat" mal entesa es mantindrà, la discussió no serà bilateral (el Partit Popular sí que va aplicar al conjunt del sistema els pactes amb CiU quan necessitava el suport nacionalista català al Congrés) i tot plegat s'haurà de supeditar a la LOFCA; és a dir, a la tirania d'una majoria on són decisius els que decanten a favor seu les balances fiscals. El govern de la Generalitat es pot fer tota mena d'il·lusions. Iniciativa se'n pot fer també totes les que vulgui. D'entrada, Zapatero ha aconseguit tres mesos per ajornar l'hora de la veritat. I poca cosa més. La realitat ferirà profundament els partits i els interessos de Catalunya. No pot ser d'una altra manera.

Contra aquesta evidència es poden construir moltes especulacions. La més sòlida amb què fins ara compten Convergència i Unió i Esquerra és el rebuig dels pressupostos de l'Estat. Esperen la discussió parlamentària com la gran oportunitat per imposar alguna de les seves exigències. Potser s'equivoquen també. En primer lloc perquè Zapatero ja s'ha guanyat el suport del Bloc Nacionalista Gallec -amb el qual governa a Galícia- i del PNB, en una finta pròpia de l'històric partit basc, que seria capaç, si li convingués, d'aprovar els comptes de l'Estat i declarar alhora la independència.

Tal com s'ha configurat la realitat, els pressupostos només representarien un punt d'inflexió si el PSC hi votés en contra. Per tant, només suposaran una pressió solvent si els diputats socialistes catalans extremen l'inici ambigu i tímid d'envit que fins ara han intentat exclusivament amb silencis. Aquesta eventualitat és, com es diria en castís, altament improbable. El rebuig del PSC als pressupostos de l'Estat i el vot en contra dels seus diputats implicaria una crisi de conseqüències imprevisibles al PSOE i al mateix PSC. El PSC ho sap i el PSOE, també. Per tant, no és estrany que Pedro Solbes hagi agafat amb tant d'aire el seu paper de dolent de la pel·lícula financera i hagi començat a actuar considerant captiu el vot dels socialistes catalans i prescindible el suport parlamentari de Convergència i Esquerra.

La llarga discussió de la millora justa i necessària del finançament de Catalunya no es pot calcular estratègicament amb un abast tan limitat. Zapatero aprovarà per pèls els seus pressupostos de l'any que ve i tot fa preveure, per desgràcia, que la unitat dels partits catalans s'esquerdarà a la primera oportunitat que es presenti. Una altra cosa són les conseqüències que se'n podrien derivar en l'estabilitat del govern de Catalunya, però aquesta qüestió no fa perdre gens el son a Rodríguez Zapatero. Més aviat al contrari: el fa dormir plàcidament.

Si el finançament de Catalunya no millora, el país prendrà mal. Molt de mal. Ja n'ha pres molt. En prendrà més. Aquesta serà una nova batalla. Potser tan llarga, tan costosa i tan fatigant com la de l'aprovació del nou Estatut. Hauria de ser més fructífera. Els partits catalans han de fer un esforç real de patriotisme sensat. I haurien de trobar aquesta vegada una societat cohesionada i exigent. Amb ells, en primer lloc.