• Imprimir

Engrunes

Joan Oliver

Països catalans

La millor manera de ser del país és ser dels països... catalans, és clar. El nostre país és, perquè és una llengua. I la nostra llengua és, perquè es parla de Fraga fins a Maó. Dels somnis dels setantes en queda ben poca cosa. La institucionalització del cafè per a tothom ha fet forat i ha creat una dinàmica molt complexa a les Illes i al País Valencià. Amb els anys, tots hem après que cal ser molt prudents en aquest tema i que hem d'anar cercant aliats per treballar a llarg termini. Aliances culturals, econòmiques i, en petita mesura, polítiques. Però ara ens ha sortit un aliat inesperat: el govern espanyol ha esdevingut el màxim defensor del Països Catalans.

Balances

Les balances fiscals que ahir va presentar el secretari d'Estat d'Hisenda espanyol, el senyor Carlos Ocaña, arriben tard i malament. Per dir-ho a l'anglesa, too little, too late. Malgrat tot, qualsevol que es miri les xifres veurà immediatament que dels dos mètodes de càlcul n'hi ha un de trampós, el que diu que Madrid té un grandíssim dèficit fiscal perquè figura que el que es gasta l'Estat allà s'ha de repartir entre tots els espanyolets. L'altre mètode és el bo, encara que la xifra que donin els espanyols sigui lleugerament inferior a la que van calcular els experts catalans. Nosaltres diem que ens furten 2.400 euros anuals a cada català, ells que només són 2.130 euros. No cal que discutim. Que ens en tornin 2.000 per barba i així encara seguirem sent solidaris i l'Estat seguirà sent redistributiu, que segons el senyor Ocaña és un gran què.

Ves per on

Utilitzem el mètode que utilitzem, si deixem de banda l'estrafolari cas de Madrid, que només el posen per crear confusió, l'ordre de l'espoli és sempre el mateix. Primer les Illes Balears, després Catalunya i en tercer lloc el País Valencià. Aquests són els territoris on l'Estat fa caixa. Rampinyen als Països Catalans en benefici dels països castellans, o com se n'hagi de dir d'això de l'Espanya espanyola. Feia anys que ningú donava un argument tan contundent sobre la necessitat de fer front comú dels Països Catalans. I tot gràcies a un valencià que es diu Pedro Solbes i Mira i que no és pas un pancatalanista sinó més aviat tot el contrari. Ves per on!