• Imprimir

BÚSTIA

La farsa espanyolista

La farsa espanyolista ja fa un segle que dura, és el temps que ha passat des que Alejandro Lerroux (lerrouxisme: demagògia anticatalana i pretesament esquerrana) va fundar el seu fantasmagòric Partido Republicano Radical. Gràcies a l'odi immemorial que ens tenen els nostres veïns, els catalans som sempre moneda de canvi, objecte constant de campanyes racistes que donen vots a molts pocavergonyes. Per això ve Javier Arenas al congrés del Partit Popular "català" (algú hi va parlar en català?) i insisteix, entre aplaudiments, que "perseguir el castellà és una barbaritat", mentre que, a Madrid, els altres fan un parell de gestos de cara a la galeria (el PSC i "los catalanes" que, segons Sánchez Ferlosio, "siempre pican") i s'omplen la boca de la "riquesa lingüística d'Espanya" per desmarcar-se de "la dreta", però que no retiren pas la llei de la tercera hora de castellà que, per al català, és una empenteta més cap a l'abisme (amb l'ajut de Convivència Cívica Catalana i el Tribunal Superior de Justícia). Diu que, de resultes de la "celebració" de la victòria espanyola a l'Eurocopa, el cap de la policia de Barcelona està hospitalitzat en estat greu, i que a Reus van tornar a cremar senyeres. Fins quan haurem d'aguantar?

Ramon Monton

Cardedeu

L'empresa a TV3

Vull felicitar el Jaume Argerich pel seu article del dia 3 de juliol passat sobre L'empresa a TV3. Crec que l'ha encertat plenament, en el sentit que TV3 presenta a les seves sèries i telefilms una visió negativa de l'empresa. Sembla que els "dolents" sempre hagin de ser empresaris, quan sempre han estat els que han aixecat aquest país. Tal com diu el Sr. Argerich, a les sèries, els empresaris "maten, roben i extorsionen, en la millor tradició de la màfia calabresa". Després ens trobem que la immensa majoria dels joves volen ser funcionaris, o sigui, seguir la vida fàcil i segura, però que no ajudarà gens a fer-nos prosperar com a país. No dic que en tingui la culpa TV3, però segur que la seva visió dels empresaris a les sèries no hi ajuda gens.

Josep Farnés i Costajussà

Palau-solità i Plegamans

Diagnosi immillorable

Magnífic, l'article del Sr. Artur Mas a l'AVUI del 5 de juliol. És veritat que el català ha sobreviscut tants de segles malgrat un munt d'obstacles. És veritat que les llengües s'aprenen i es mantenen a casa, no al Parlament. És veritat que una llengua no és una mera eina de comunicació, sinó que està profundament arrelada en el pensament i l'emoció de l'individu i en el teixit social de la comunitat, que sense la llengua ben pot esmicolar-se. La diagnosi, passada i present, és doncs immillorable. I la prognosi? Prudentment, el Sr. Mas no en fa, i jo gosaré ara esbossar-la. Una llengua no pot viure aïllada en l'individu ni en la família: necessita ésser un factor de vida, interna, en la persona, i externa, en la societat. Quan la societat (inconscientment) la rebutja per raons demogràfiques, utilitàries o de prestigi, la llengua inevitablement comença la davallada, molt difícil d'aturar. Però encara possible. La vida del català, com qualsevol llengua, sols pot sortir de l'amor i la força dels seus parlants mateixos, volent-la i estimant-se-la amb passió. Mancant això, veritablement no hi ha futur.

Carles Maria

Barcelona

Tele-5 i el 'Manifiesto'

Que una empresa com Tele-5 s'adhereixi al Manifiesto de defensa de la lengua castellana és significatiu i ens hauria de fer reflexionar. Han de tenir claríssim que la pèrdua d'audiència a Catalunya serà escassa i l'augment a Espanya notable. No ens n'hauríem d'estranyar si en el futur altres mitjans de comunicació i empreses privades també s'hi adherissin. Aquesta situació, inconcebible 30 o 40 anys enrere, és producte de la indiferència i el passotisme d'una gran part de la població catalana. Tot plegat és una mostra més de la pèrdua del pes de Catalunya dins l'Estat espanyol i de la pèrdua de protagonisme del catalanisme dins dels grans partits catalans, que substitueixen pel degoteig de declaracions sobre crostes nacionalistes i una gran capacitat d'"anar-les entomant" sense fer massa escarafalls.

Francesc Ermi

Barcelona

Colòmbia i la violència

El feliç alliberament de la Sra. Betancourt no exculpa certes actuacions del que el senyor Joan Oliver anomena "Estat de dret" de Colòmbia (AVUI, 6 de juliol de 2008). Si són execrables els segrestos i assassinats de les FARC o els narcotraficants, ho és igualment la guerra bruta dels paramilitars, tolerada si més no pels cercles governamentals, amb milers d'assassinats, expropiats i exiliats. La societat civil del país no es mereix cap d'aquests sinistres i múltiples actors de la violència: l'esforç de la judicatura i l'acció de les organitzacions a favor dels drets humans o la llibertat dels segrestats posen llum i esperança en el camí. Convido el Sr. Oliver -i de passada la Sra. Pilar Rahola- que en parlar de Colòmbia abordin el tema en la seva globalitat; només amb la lectura digital d'El Tiempo -gens sospitós de demagògies chavistes ni de marxisme tronat- tindrien una visió més propera al que hi passa.

J.L.

Barcelona

Qui pagarà?

M'agradarà veure la reacció dels senyors Hereu i Saura davant els aldarulls, (atacs a cotxes de bombers inclosos i crema de banderes catalanes) per la celebració de l'Eurocopa guanyada per la selecció espanyola. Quan les celebracions eren del Barça volien que el club pagués les despeses originades i per això es van posar en contacte amb el club. Ara: ja han interpel·lat Zapatero? Han parlat amb Rajoy? O pot ser han elevat les queixes directament a la Casa Real? Perquè aquí o juguem tots o estripem les cartes.

Rafel Oriol i Radigales

Barcelona