• Imprimir

A la tres

El nou orgull espanyol (i II)

Xavier Bosch / Director

La reacció als carrers de Catalunya per la victòria d'Espanya a l'Eurocopa ha suposat, entre moltes altres coses, un bany de realisme per a molts catalans. Ha calgut una explosió mai vista d'eufòria espanyola perquè s'adonessin que Catalunya no té el perfil sociològic que pensaven que tenia ni, menys encara, el que voldrien que tingués. Hem sentit veïns, pel celobert, cridant el gol de Torres. Hem vist milers de persones a Canaletes i a cada plaça de qualsevol llogarret. Hem sentit clàxons tota la nit i hem comptat més banderes espanyoles que mai pels carrers de les nostres viles.

Al Parlament hi ha una majoria nacionalista catalana. Al carrer, potser hi havia una altra majoria endropida que esperava la seva oportunitat per poder-se desfogar a gust. Els resultats de les enquestes que durant dos dies hem fet a l'AVUI.cat van en aquest mateix sentit. Un 46% dels nostres lectors admeten que els ha il·lusionat la selecció espanyola. Ahir un 34% dels lectors responien afirmativament a la pregunta "¿És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?". Uns resultats que poden sorprendre però que sintonitzen amb l'alegria que vam percebre la nit de diumenge. Aquí, tinguem-ho clar, no és només Xavi Hernández qui crida "Viva España". Que cadascú se senti d'on vulgui i que vibri amb qui li vingui de gust, el problema és voler imposar res. Jordi Pujol, a la seva pàgina web i al marge del futbol, es preguntava ahir què pretenen ara des de la resta d'Espanya? "Volen, senzillament, que Catalunya com a país, com a llengua, com a cultura, com a personalitat ben definida i amb capacitat d'elaborar projectes propis [...] vagi esdevenint cada cop més prim, més marginal. I tot això ara des de la petulància i amb creixent agressivitat". Esperem que el nou orgull espanyol, transversal, revifat per aquest èxit esportiu, no s'acabi convertint, també, en una eina més per perdre'ns el respecte.