• Imprimir

Engrunes

Joan Oliver

L'onada

Semblava que l'onada espanyol(ist)a havia arribat al seu punt culminant amb la cosa de la pilota, però sempre hi ha un pitjor. Dilluns, quan els carrers de Madrid s'omplien de fervor patriòtic per rebre els herois de la calça curta i la plaça de Colón recuperava les essències sota la batuta d'en Manolo Escobar, a Barcelona la cosa era encara més bèstia. El president de la Generalitat, decidit a capitanejar l'onada espanyolista, s'arribava al Palau de la Música Catalana per assistir a un concert (?). No hi faltava cap autoritat socialista: el delegat del govern espanyol a Catalunya, l'alcalde de Barcelona, el president de la Diputació... També era gran la presència d'autoritats militars, no només a les llotges i al pati de butaques, sinó fins i tot a l'escenari. I és que la cosa anava de milícia. Era un concert de la banda simfònica (?) del Regiment Immemorial del Rei. Del rei d'Espanya, naturalment.

Independència

I resulta que tot aquest xou s'organitzava per commemorar no sé què de la Guerra del Francès que, curiosament, ells anomenen Guerra d'Independència. De la seva independència, que aquesta sí que es pot celebrar i aquesta sí que va ser raonable i democràtica. I a aquesta sí que s'hi afegeix el president de la Generalitat. De l'altra independència ni parlar-ne, perquè no és raonable ni democràtica. Encara que la nostra la vulguem aconseguir a les urnes i la seva l'aconseguissin per mitjà de les guerrilles i les armes. I, perquè quedi clar, la commemoren encara ara amb un concert d'una banda militar.

Memòria

Les imatges d'aquest concert (?) al Palau duen, inevitablement, d'altres imatges a la memòria. Vénen a la memòria mil i una ocasions amb l'Orfeó interpretant el Cant de la senyera amb el Palau dempeus. Vénen a la memòria els concerts d'en Raimon. Ve a la memòria en Georges Brassens (La musique qui marche au pas / Cela ne me regarde pas) o la versió d'en Paco Ibáñez (... la música militar / nunca me supo levantar). Ve a la memòria un Palau que era l'exponent d'un temps que ja era un poc nostre, d'un país que anàvem fent. La imatge de dilluns al Palau representant tot el contrari: un temps que cada cop és menys nostre, un país que es va desfent.