• Imprimir

L'hora del tallat

Mestres a Kàtmandu

Francesc Puigpelat / fpuigpelat@avui.cat

Aviat començarà la diàspora dels mestres. El mes de juliol, es poden trobar mestres catalans de punta a punta del planeta, des de Kàtmandu a Nova York, de Marràqueix a Madagascar. I mentre els mestres fan trekkings cap al Machu Picchu o shopping a Londres, els pares segueixen treballant tot el dia i han de fer mil i un equilibris per col·locar els nens: es gasten una mitjana de 600 euros per fill. Els pares són conscients d'aquest contrast. Se n'adonen any rere any. I es cremen.

Fa poc, Salvador Cardús afirmava que una part del problema de l'ensenyament ve de la pèrdua de confiança de l'escola en la societat i de la societat en l'escola. Totalment d'acord. Jo ho expressaré en termes més concrets: hi ha pèrdua de confiança dels pares en els mestres i (suposo) dels mestres en els pares. Els pares observen amb perplexitat que els mestres tenen uns enormes privilegis quant a vacances (més de tres mesos a l'any, comptant Nadal i Setmana Santa) que xoquen frontalment amb el món d'avui. I, el que és més greu: els mestres no estan disposats a renunciar ni un mil·límetre als seus privilegis per adaptar-los a les famílies actuals.

Un exemple. Dijous va acabar el curs. Dijous? Quin dia més estrany per acabar-lo, oi? Elisabet, una mare, declarava a l'AVUI: "Jo trobo que per un dia haurien pogut acabar la setmana. No hi ha dret. Hem de moure cel i terra". Sensibilitat dels mestres davant d'aquest problema? Zero. M'imagino que la conselleria d'Educació va intentar allargar un dia les classes, però la resposta dels sindicats va ser la de sempre: "No". Els mestres són els nous Mister Nein: aquell ambaixador de l'URSS a l'ONU que deia que no fins abans d'haver sentit què se li proposava. La consellera Marta Cid va intentar avançar alguns dies el començament de les classes al setembre, sense èxit. La reforma impulsada pel conseller Maragall (per exemple, quant a l'avaluació del professorat) també ha topat amb el rebuig frontal dels mestres.

Durant anys, els mestres han amagat la defensa de mesquins interessos corporatius rere la màscara de grans paraules progressistes, com la "igualtat", "l'escola pública" o similars. Han fet com Extremadura a Espanya: vendre els seus interessos particulars com si fossin generals. Però ara ja no cola. Com no cola l'excusa que el mes de juliol no és de vacances, sinó que els mestres aprofiten per formar-se (!?). O aquella altra, que he sentit un munt de cops, que els mestres necessiten més vacances perquè a la seva feina hi ha més d'estrès (!?). La pressuposició és insultant per a qualsevol taxista, infermera, pagès o caixera en un supermercat.

Jo, cada cop que sento Rajoy que Espanya vol ser "una nación de hombres libres e iguales", em vénen ganes de reclamar el meu dret a tres mesos de vacances. I, cada cop que sento Bibiana Aído parlar de "miembras", tinc ganes de preguntar-li a la ministra d'Igualtat per què jo no tinc, igual que un mestre, el dret a passar el mes de juliol a Kàtmandu.