• Imprimir

En defensa pròpia

L'Espanya inviable

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

Coincidint amb el naufragi del catalanisme polític -que braceja contra la mar al govern i a l'oposició- diuen les enquestes que el sentiment sobiranista ha pres més volada que mai a Catalunya. Aquesta només és una bona notícia a mitges. Els que ara es proclamen als sondejos partidaris d'un Estat català o de reformar de manera profunda els lligams amb Espanya ho fan exclusivament moguts pels enganys i les humiliacions que perpetren els partits o la mateixa societat espanyols. No com a conseqüència dels mèrits dels partits catalanistes. Un sentiment de rebuig no té gaire consistència. Si Catalunya ha d'avançar en el seu autogovern, ho ha de fer de manera sòlida. Senzillament, perquè el seu govern o les seves institucions siguin capaços de donar solucions als problemes presents i respostes als reptes de futur més satisfactoris que ho puguin fer el govern o les institucions de tot l'Estat.

Però, més enllà d'aquest disgust creixent, d'aquesta desafecció que ha denunciat alarmat el president Montilla, hi ha una altra realitat. Alhora que es constata que com més va més catalans exigeixen un horitzó nacional més ampli, Espanya es presenta, també, com un tot inviable. Després dels primers gestos de complicitat amb el nacionalisme basc o el català, José Luis Rodríguez Zapatero, a l'hora de les concrecions, ha reprès la vella fórmula del cafè per a tothom. Les pretensions "bilaterals" són una utopia perquè l'esquema autonòmic es basa en una Constitució que, des de diferents punts de partida, sentencia punts d'arribada comuns. El PSOE i el PP han arribat a la conclusió que aquest punt ja ha arribat. Els dos partits majoritaris a Espanya consideren que ningú pot anar més enllà sense posar en perill la cohesió "nacional". Els uns ho diuen amb veu forta i clara. I ho utilitzen com a ariet polític. Els altres ho confessen a cau d'orella i de manera incòmoda. L'únic factor que impedeix que socialistes i populars es posin d'acord en un punt tan sensible és que tots dos saben que necessiten les minories dites "nacionalistes" per governar i que un "pacte nacional" evidenciaria una anomalia política excessiva.

Tant socialistes com populars -la majoria de socialistes i quasi tots els populars- es pregunten per què no s'acaba d'una vegada per totes la "reivindicació nacionalista". Els uns i els altres voldrien tancar el mapa territorial. Els primers practiquen l'enfortiment discret de l'Estat amb lleis que rebaixen les competències autonòmiques. Els segons proclamen en diferents graus que cal cohesionar "la nació".

Però la reivindicació no s'acaba per què hi ha dues realitats ben diferents de les altres que no han posat límit a les seves aspiracions nacionals. Són Catalunya i el País Basc -bàsicament, Catalunya- les locomotores del tren autonòmic. Elles demanen i, tot seguit, els altres governs autònoms s'hi afegeixen per una inèrcia de mimetisme veïnal. L'exemple més descriptiu d'aquesta voluntat seguidista va quedar ben clar quan l'Estatut valencià va incloure en la darrera reforma la denominada clàusula Camps, que exigia el mateix sostre competencial que pogués aconseguir qualsevol altra autonomia. El País Valencià té una sensibilitat nacional ben diferent de Catalunya, però els seus dirigents polítics actuen en funció d'una estúpida competitivitat regional que busca una equiparació allunyada de les necessitats i les reivindicacions de la seva societat.

Per això l'Espanya actual és inviable. Perquè el País Basc i Catalunya no deixaran mai d'exigir més quotes de poder. Aquesta reivindicació, quan és acceptada per l'interès polític de PSOE o PP, es generalitza. I la generalització provoca desconcert i caos en les estructures d'un Estat que no es vol ni se sent -digui el que digui el PSC- federal.

No és estrany que persones d'una gran solvència intel·lectual -i d'una identificació nacional espanyola- com el notari Juan José López Burniol hagin proclamat que Espanya camina cap al caos perquè no pot reconèixer cap demanda de "bilateralitat" i al mateix temps comença a atipar-se de les exigències dels catalans. Té raó Burniol. El regeneracionisme català d'aspiració hispànica s'ha exhaurit. I la paciència dels espanyols, també. El model cessionista ha arribat al final. Espanyols i catalans haurien de meditar quin futur volen. I els primers ho haurien de fer sense el caràcter agressiu que els ha definit històricament.