• Imprimir
• Enviar

En defensa pròpia

Sense conflicte, retrocedim

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

Sense conflicte, Catalunya retrocedeix. Durant anys el president Jordi Pujol va assumir aquesta màxima, però va aplicar-hi la prudència infinita que el defineix. Pujol només buscava l'enfrontament -mesurat- amb el govern d'Espanya quan no hi havia cap altra alternativa. I encara així, sempre deixava una porta oberta -o dues- per al pacte i la reconciliació. El conflicte no és necessari per atiar el "ressentiment nacionalista" o per revalidar cada cert temps "el victimisme", com proclamen patriotes espanyols excessivament primaris d'aquí i d'allà. El conflicte és una conseqüència del contrast entre dues maneres oposades d'entendre la realitat nacional. L'Espanya democràtica s'ha modernitzat instal·lada en la paradoxa. D'un costat, ha territorialitzat l'administració i ha acceptat de mala gana uns fets -"nacionalitaris", que no nacionals- diferencials. De l'altre, ha intentat centralitzar en dues dècades tots els poders a la capital de l'Estat. Amb la intenció d'enfortir-la amb desmesura i de provincianitzar una perifèria de la qual desconfia de manera visceral.

Si Catalunya acceptés aquesta concentració i la subordinació que se'n deriva, es desnacionalitzaria. Per evitar-ho els seus dirigents polítics han proposat en els darrers anys solucions diferents. Pujol, per exemple, practicava la política que ell mateix anomenava "de peix al cove", que consistia a reclamar i assumir transferències sense dotació pressupostària. Els governs de CiU almenys van fer la sensació de poder, tot i que el gran poder -el que atorga el pressupost- continuava en mans de l'Estat. Pasqual Maragall va proclamar una relació igualitària en el camí d'un encaix federal que havia de ser definitiu i que a Madrid no es va creure ningú. Josep-Lluís Carod-Rovira i Esquerra han proposat la independència. Mentre els seus dirigents decideixen qui lidera el camí que hi hauria de conduir, la gestió de l'espera se'ls ha fet ben difícil. En la relació amb l'Estat no han passat de malgestionar una barreja entre l'estil de Pujol i el de Maragall. Pel que fa a José Montilla, l'actual president ha rebutjat sempre la idea de conflicte permanent i inevitable.

Montilla va renunciar de manera explícita a l'èpica necessària des que el PSC el va designar com a candidat a la presidència de la Generalitat. Va reivindicar la gestió i encara en les darreres eleccions al Parlament espanyol el seu partit va proclamar la Catalunya "optimista". En aquest país ja s'ha proclamat gairebé tot, amb resultats poc o molt adversos. Catalunya podria ser optimista i el seu govern dedicar-se a gestionar, si tingués resolt un litigi històric que dura massa segles perquè es tanqui amb optimisme. No ha arribat el moment. Només en aquesta legislatura, els dos governs s'enfrontaran en la cessió de l'aeroport del Prat i la transferència del servei de Rodalies de Renfe, el desplegament de l'Estatut, la nova fórmula del finançament...

¿El president Montilla es pensa que hi haurà un acord en totes aquestes qüestions i joc net a doble banda? D'entrada, el govern espanyol ja ha desautoritzat el català en el transvasament del Segre. José Luis Rodríguez Zapatero podia haver-ho fet bé. Quan el conseller Francesc Baltasar va presentar la proposta a l'exministra Cristina Narbona, el govern espanyol podria haver pactat solucions sense confrontacions públiques. Zapatero ha buscat el conflicte i ha demostrat qui mana. Si repeteix aquesta fórmula sovint, s'anirà escampant la sensació que els problemes a Catalunya s'han de resoldre a Madrid. La imatge del govern de la Generalitat quedarà ben tocada...

Però encara hi ha més problemes. El govern de Rodríguez Zapatero compta amb el suport inqüestionable al Congrés dels 25 diputats del PSC, però en necessita més. Durant tot el temps que duri aquesta legislatura intentarà desplegar totes les complicitats que pugui amb Convergència i Unió. Això vol dir, com ja ha passat, que donarà una imatge pública de concessions polítiques, no al govern català, sinó al principal grup de l'oposició. El president Montilla pot proclamar tant com vulgui que l'oferta d'estudiar el transvasament del Roine va ser un brindis al sol o que l'Estat farà públiques les balances fiscals després d'haver arribat a un pacte a la Generalitat. Però això no és el que van interpretar els que van seguir el debat d'investidura de Zapatero. El conflicte és necessari. Si no n'hi hagués, una de les dues parts hauria cedit. ¿Quina és la més dèbil?