• Imprimir

A la tres

Tacons llunyans... o no tant

Toni Cruanyes / Director adjunt

Esperanza Aguirre reuneix totes les condicions necessàries per ser la nova Margaret Thatcher de la dreta espanyola: és intel·ligent, té les idees (polítiques) molt clares i compta amb el suport de l'entorn econòmic i mediàtic del PP. En definitiva, el vent li bufa a favor si decideix atacar un Mariano Rajoy que encara està digerint la seva segona derrota consecutiva davant de José Luis Rodríguez Zapatero. L'endemà mateix de les eleccions del 14-M de 2004, alguns cercles de la dreta madrilenya van començar a estendre la brama que José María Aznar s'havia equivocat en nomenar Rajoy successor. Els més liberals, que haurien preferit Rodrigo Rato, i els més conservadors, que consideren a Rajoy "massa tou", han acabat confluint en un corrent crític liderat per Esperanza Aguirre. Des de Catalunya, on hem patit més la retòrica centralista del PP, ens havia semblat que Rajoy, acompanyat d'Acebes i Zaplana, ja era la dreta més dura. Doncs no. Ens equivocàvem. Alberto Ruiz-Gallardón, Josep Piqué o Jaume Matas són només notes a peu de pàgina al llibre del PP. En realitat, l'únic moderat amb un cert pes resulta ser... Rajoy. Encara ens haurem de veure desitjant que guanyi ell en un eventual enfrontament amb Aguirre al congrés de juny del Partit Popular! Malgrat les declaracions públiques d'unitat, Rajoy fa temps que sent els tacons llunyans de la seva rival, que se li acosta. A més, el botí és llaminer: 154 diputats populars capaços de convertir la legislatura en un malson per a un govern en minoria de Rodríguez Zapatero. Sense socis estables o amb uns aliats fàcils d'estigmatigzar -com els nacionalistes bascos i catalans-, al PP només li cal continuar amb la seva agressiva campanya de desgast i esperar que la victòria d'aquí a quatre anys caigui sola, com fruita madura. Per això, perquè creuen que a la propera va la vençuda, ni Aguirre ni Rajoy estan disposats a cedir.