• Imprimir

En defensa pròpia

Vet aquí una vegada que va guanyar el PSOE

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

Totes les enquestes sobre intenció de vot referida a les pròximes eleccions al Parlament espanyol consideren guanyadors per punts José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE. Per pocs punts. A tot estirar, un parell. Quan la diferència entre el primer i el segon és tan precària, el resultat final s'ajusta i es decideix al llarg de la campanya. No és estrany, per tant, que el mateix Zapatero hagi comès la badada de comentar en un plató de televisió a un periodista amic que el seu partit necessita més "tensió" per guanyar. Els partidaris del PP hi han llegit "crispació". No és exactament la mateixa cosa, però aquí tothom fa tanta trampa com pot. El candidat socialista necessita "tensió" perquè sap que els populars han estat capaços de mobilitzar tots els seus votants potencials i ells no han aconseguit fer-ho. Per això els dirigents del PSOE i els seus mitjans de comunicació afins intenten convèncer indecisos a còpia de repetir que la victòria de Mariano Rajoy seria una catàstrofe i que, una vegada més, només hi compta el vot útil. Malgrat aquestes incerteses, tot sembla indicar que Zapatero podria revalidar victòria amb un marge molt més magre.

I què passaria si guanyés el PSOE per la mínima? Res de bo. I convé dir-ho en veu alta i amb claredat. És ben trist que l'única gran justificació que té José Luis Rodríguez Zapatero per demanar el vot no convençut és apel·lar a les conseqüènceis que tindria una victòria del PP. Zapatero ha estat un dels pitjors presidents que ha tingut la democràcia espanyola en aquestes tres dècades. Ha fracassat en els seus dos grans projectes de legislatura. Ni ha resolt, com pretenia, "la qüestió catalana" amb l'aprovació afaitada del nou Estatut, ni ha encarrilat la pau al País Basc. Pel que fa a l'economia, el seu govern ha estat incapaç de promoure cap iniciativa vàlida i, respecte a la política internacional, Espanya s'ha sumit en la mediocritat més descarnada. És cert que José María Aznar va perpetrar una estratègia diplomàtica de submissió respecte als Estats Units i aparences insuportables, però també ho és que tot això ha estat substituït per no res.

José Luis Rodríguez Zapatero només ha estat capaç d'emprendre algunes iniciatives legislatives destinades a ampliar l'àmbit de les llibertats individuals, confoses de manera sistemàtica i interessada amb les polítiques socials, que és ben obvi que abracen molts altres aspectes.

Pel que fa a Catalunya i el País Basc, el govern socialista ha acabat la legislatura gairebé identificat amb la política que li ha marcat el Partit Popular des de l'oposició. Quina gran diferència hi ha ara entre els uns i els altres respecte a ETA i als sectors socials que li presten suport polític? N'hi hauria d'haver, com n'hi havia al començament de la legislatura, però no és així. En el cas concret català, Zapatero ha congelat l'aplicació de l'Estatut que ell mateix va impulsar i s'acomiada proclamant que el model territorial s'ha de "tancar". Com Aznar.

Si aquesta legislatura ha estat una pèrdua de temps en molts aspectes, ¿com seria la que ara s'obrirà amb un PSOE debilitat? Una victòria ajustadíssima dels socialistes animaria l'ala més descarada del Partit Popular. Fins i tot no seria estrany que el mateix Aznar intentés recuperar el liderat visible del seu partit i apartés el tebi i obedient Mariano Rajoy.

Si José Luis Rodríguez Zapatero guanya per un marge encara més esquifit, les seves polítiques encara seran més precàries i no és arriscat pensar que no seria capaç d'acabar la legislatura. ¿Quines complicitats, a més, seria capaç de guanyar-se aquell que ha enredat una vegada i una altra tots els seus aliats polítics potencials? D'altra banda, en el cas més que improbable d'una victòria semblant a l'actual o fins i tot superior, Zapatero no seria capaç de superar la mediocritat que ha demostrat al llarg d'aquests quatre anys. Per què ho hauria de fer?

A aquestes alçades de l'argumentació, hi haurà qui tornarà a replicar que tot això és cert però que no hi ha cap altra opció més. "O Zapatero o Rajoy". O la mediocritat o la reacció. Aquesta resignació és terrible. Els partits que poden decantar majories tenen una pressió que no han sabut fer servir fins ara. I això val tant per a Convergència i Unió com per a Esquerra Republicana o el dimitit PNB. Fins i tot el PSC podria modificar una realitat tan lamentable si fos capaç d'influir en el PSOE des de la seva representativitat. La part més trista de tota aquesta història és la conformitat fatalista.