• Imprimir
• Enviar

L'hora del tallat

Cambó i Duran i Lleida

Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat

Un dels temes estrella del debat preelectoral és el possible canvi de rumb de CiU en la seva relació amb Espanya. Acceptarà Duran i Lleida el ministeri que hipotèticament li ofereixi Zapatero si hipotèticament guanya? Per pensar-ho, és convenient aturar-se i agafar perspectiva històrica. A les Memòries, Francesc Cambó descriu una situació similar a la que podria succeir d'aquí a dos mesos. Copio literalment el text de Cambó, perquè no té desperdici:

"El 30 de novembre de 1922 va cridar-me el Rei. En la llarga conversa que tinguérem, m'explicà la situació deplorable del país, la feblesa del Govern i els símptomes de descomposició que apareixien arreu [...]. Ell voldria donar-me el poder total, perquè governés amb les Corts, o sense les Corts si em feien nosa. Ell estava disposat a jugar la seva sort amb la meva, però amb una sola condició: que jo havia de deixar de ser el líder de les aspiracions catalanes, que jo havia de domiciliar-me a Madrid i no sentir-me més que espanyol, car tota solidaritat meva amb Catalunya em creava una hostilitat a la resta d'Espanya que faria impossible que jo pogués imposar-me malgrat el suport incondicional del Rei. I llavors, agafant-me les mans, vingué a dir-me: «Per què s'ha de sacrificar vostè i ens ha de sacrificat a tots per Catalunya si, de Catalunya, no en rep més que greuges i no se li té la consideració que vostè es mereix?». Tant o més que el fons, la forma en què em va ser feta la proposta em va ofendre, sortint del palau indignat contra el Rei, que, per tercera vegada, intentava seduir-me. Les seves paraules, tal volta dites sincerament, em feriren com bufetades".

La narració de Cambó és coherent i plenament actual. La condició posada per Alfons XIII a Cambó és encara vigent a l'Espanya del segle XXI. La pregunta és: dels innombrables ministres catalans que hi ha hagut al govern d'ençà de la Transició, n'hi ha algun que s'hagi significat com a català? Han reivindicat mai res per a Catalunya Narcís Serra, Josep Piqué, Carme Chacón o Anna Birulés? No. Al contrari. Els ministres catalans més aviat han tendit a fer-se perdonar l'involuntari pecat de ser catalans. Mireu, si no, com Borrell, des del ministeri d'Hisenda, triava sempre Catalunya per emprendre els pentinats fiscals. Res a veure amb Felipe González, que va exercir desvergonyidament d'andalús i va dur l'AVE a Sevilla el 92: la infraestructura més absurda de la història d'Europa.

Jordi Pujol coneixia Cambó i va entendre quina seria la condició per a l'entrada de ministres de CiU al govern d'Espanya: la pèrdua de lideratge i identitat catalanista. Per això, Pujol va ignorar sempre (de manera molt assenyada) els cants de sirena que li arribaven des de Madrid. Ara, Pujol no hi és. Canviarà Duran de criteri? Renunciarà a ser líder del catalanisme per fer d'escolanet de Zapatero?

Si això passés, Catalunya ho tindria magre. Malament aniria el país, amb un dels partits catalanistes convertit en satèl·lit del PSOE i l'altre en satèl·lit del PSC.