• Imprimir

A la tres

Carod i la 'diplomàcia catalana'

Toni Cruanyes / Director adjunt

La política exterior fa temps que no és una matèria de consens a Espanya. Des que es va aconseguir l'objectiu urgent d'entrar a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea, populars i socialistes han remat en direccions contràries: uns enviant soldats a l'Iraq, i els altres traient-los. Igualment, la política exterior de Catalunya ha estat també molt sovint motiu de polèmica. I aviat ho tornarà a ser, quan es creï formalment la viceconselleria d'Exteriors, dependent del vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. També les oficines de la Generalitat a l'estranger passaran a dir-se "delegacions" evitant els eufemismes, com la Maison de la Catalogne a París. En aquests casos, el nom sí que fa la cosa. Com també la substitució del Patronat Català Pro Europa pel nou Patronat Catalunya-Món, que exemplifica el canvi en les prioritats internacionals del govern. Si l'estratègia exterior de Pujol passava bàsicament per convertir Catalunya en un lobby a Brussel·les, ara la diplomàcia catalana ha perdut els complexos. La "doctrina Carod" -si se'n pot dir així- passa per teixir complicitats en tres àmbits diferenciats: nacions sense Estat amb qui es comparteixen reivindicacions (Escòcia o Quebec), països amb una presència catalana ja consolidada (sobretot a Amèrica Llatina) o grans Estats-mercats on les empreses catalanes tenen la necessitat d'obrir negoci (EUA o la Xina). En aquest sentit, Carod-Rovira no ha fet més que adaptar a l'actual context la mateixa política exterior de Pujol. Només amb una presència internacional sense intermediaris pot donar-se a conèixer Catalunya tal com és. És clar que algunes forces polítiques no creuen necessari actuar a l'estranger més enllà de les ambaixades espanyoles, i per això se'ls posen els pèls de punta en veure les imatges de Carod-Rovira a Escòcia parlant de referèndums. Però millor que s'hi vagin acostumant. Fa temps que la política exterior no és una matèria de consens ni a Espanya ni a Catalunya.