• Imprimir
• Enviar

En defensa pròpia

Amargar-nos la fira

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

La premsa amb vocació i pretensions nacionals que s'edita a Madrid no ha fet gaires distincions a l'hora d'abordar el que es podria denominar com l'afer Frankfurt. L'endemà de la inauguració i de la presentació oficial de la Fira de Llibre, a càrrec de Quim Monzó, l'Abc titulava, dins la secció de Cultura: "Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitat". El Mundo, en línia coincident, recollia a portada: "El director de la Fira de Frankfurt lamenta l'absència d'escriptors en llengua castellana". Per a La Razón, "La cultura sense Estat aterra a Frankfurt", i encara: "Fira de les vanitats: la literatura catalana, sota control polític". Aquesta interpretació dels fets es correspon amb la línia habitual dels tres rotatius, però si encara algú es pensava que el sector progressista de la capital n'oferiria una altra de menys hostil, els titulars d'El País el van tornar a la realitat habitual: "La polèmica llasta la festa de Frankfurt". En un punt, doncs, tots coincideixen de fa mesos. L'"absència" de la literatura escrita en castellà feta a Catalunya ha estat l'única i excloent preocupació que els ha fet omplir planes i titular portades. Tant és que la cultura catalana sigui, com proclamen, també cultura espanyola. Si realment ho fos, se n'haurien de sentir orgullosos i implicar-s'hi. Podrien discrepar en la selecció d'autors o en qualsevol altre punt incidental. Fins i tot podrien reclamar la presència dels escriptors catalans que s'expressen en castellà. Però tot això no deixarien de ser detalls en un quadre general de satisfacció i complicitat. Perquè Frankfurt és el gran aparador i ser-hi és una oportunitat aprofitable per a qualsevol cultura amb preocupacions de projecció universal.

Ho han fet així? No. Periodistes, intel·lectuals, escriptors, acadèmics i professors han decidit, ras i curt, amargar-nos la fira i la festa. Cap paraula amable, cap crítica constructiva, només retrets mesquins pensats des de la lògica de l'aixafaguitarres ressentit.

És cert que prèviament vam decidir amargar-nos-la nosaltres. La polèmica sobre la presència o no a la Fira dels autors que escriuen en castellà no ha estat només atiada pels diaris de Madrid. A Catalunya se n'ha parlat molt i la ferida només s'ha embastat. L'hem saltada però no l'hem salvada. Potser sí que hi haurien d'haver anat. Eduardo Mendoza o Javier Cercas -com ho havia estat abans Manolo Vázquez Montalbán-, per exemple, són dos escriptors catalans que tenen el castellà com a vehicle d'expressió i relació, però que accepten l'obvietat i mantenen una profunda complicitat amb els seus col·legues catalanoescrivents. Podien haver estat uns bons ambaixadors de la literatura catalana en una ciutat i un país on la manipulació sistemàtica des de Madrid ha provocat uns recels que se sumen a la llista d'amargures. Podien haver ofert una versió dels fets més acostada a la realitat i més creïble perquè l'haurien avalada des de la seva condició.

Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d'aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d'haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut. Els mateixos que a Catalunya reclamen el reconeixement públic als qui han triat el castellà com a idioma de relació amb els seus lectors haurien de ser mínimament honestos. Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.

Aquests senyors de l'aorta nacional alterada diuen que la Generalitat ha quedat en evidència perquè no ha portat a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà. Hi ha gent que han quedat en més evidència encara. Els que es van proposar amargar la festa a tothom convertint aquesta reivindicació en una obsessió, en l'única qüestió de la qual val la pena parlar. També han quedat malament els escriptors espanyols. Molts d'ells durant el franquisme van fer gestos de complicitat cap a una llengua que es pensaven agònica. Quan ha reviscolat i ha donat sensació de vitalitat li han girat la cara. Perquè ja no es tracta de donar el condol a la vídua a l'enterrament.