• Imprimir

Unió Europea

Adéu a Estrasburg?

DUALITAT · Nombrosos eurodiputats reclamen que el Parlament Europeu deixi de tenir dos hemicicles i que conservi només el de Brussel·les CAR · Xifren en 200 milions d'euros anuals el cost del trasllat mensual de treballadors i polítics a la capital alsaciana ESCULL · França es nega a perdre la seva seu

Laia Forès

Edifici del Parlament Europeu a Estrasburg, on els eurodiputats celebren dotze sessions plenàries cada any
GERARD CERLES / AP

Quatre-cents trenta quilòmetres separen la ciutat de Brussel·les de la d'Estrasburg, en un trajecte que transcorre per tres Estats: Bèlgica, Luxemburg i França. Es tarden cinc hores a fer-lo, ja sigui en tren o en cotxe. Però, malgrat la distància, una legió de funcionaris i d'eurodiputats es trasllada una setmana al mes a Estrasburg per celebrar el ple de l'Eurocambra.

No és que a Brussel·les, seu principal de les institucions comunitàries, no es puguin celebrar sessions plenàries. De fet, hi ha un Parlament amb el seu hemicicle, en el qual se celebren miniplens. També a la capital belga tenen lloc les reunions de les comissions i dels grups parlamentaris.

Alguns dels eurodiputats estan farts d'anar amunt i avall cada mes. Consideren "injustificable" l'existència de dues seus del Parlament i exigeixen que s'acabi amb la dualitat. A través d'una web (http://www.oneseat.eu), impulsada per un bon nombre d'eurodiputats, ja s'han recollit més d'un milió de signatures en favor d'establir una sola seu de l'Eurocambra, a Brussel·les. El principal argument té prou pes: mantenir la seu d'Estrasburg i el desplaçament de treballadors i polítics costa 200 milions d'euros anuals.

El debat no és nou, però des de fa uns mesos se'n parla més. "Cada any hi ha més indignació. La situació és absurda i inacceptable", afirma l'eurodiputat dels Verds Raül Romeva, un dels impulsors de la campanya Oneseat. "Anar a Estrasburg no és pràctic, és car i ambientalment és un desastre. No té cap sentit mantenir aquesta seu", afegeix Romeva. Els eurodiputats treballen almenys dues setmanes al mes als seus despatxos de la seu de Brussel·les, ciutat on la majoria tenen una vivenda. Quan arriba la setmana de ple a Estrasburg, s'hi han de desplaçar en tren o en vehicle privat. Si hi van des del seu país d'origen, opten per l'avió, però l'aeroport d'Estrasburg té poca capacitat, hi ha pocs vols al dia i no hi volen companyies de baix cost. A més, han d'estar-se en un hotel.

El mateix passa amb els centenars de funcionaris, els membres de les delegacions dels Estats membres i els periodistes que s'han de desplaçar a la capital d'Alsàcia. Un problema afegit és la dificultat que té Estrasburg per acollir, en quatre dies, milers de persones. No hi ha prou places d'hotel i és gairebé una missió impossible trobar un taxi. El problema s'ha agreujat amb l'ampliació de la Unió.

Estrasburg, però, té els seus defensors, sobretot pel simbolisme històric que representa la seu. En els primers anys de la llavors anomenada Comunitat Europea, el Parlament s'hi va començar a reunir quan encara no hi havia hemicicle. Era una manera de signar la reconciliació entre França i Alemanya després de la II Guerra Mundial, ja que durant dècades la regió d'Alsàcia va ser el centre de disputes entre els dos Estats. A finals dels anys 1960, el Parlament ja es reunia regularment a Estrasburg. També a Luxemburg, ciutat que avui acull la secretaria general de l'Eurocambra i que és oficialment la tercera seu, almenys administrativa. Anys després, amb l'hemicicle construït a Brussel·les i enmig de contínues disputes sobre la ubicació permanent del Parlament, el Consell Europeu decideix el 1992 que Estrasburg sigui la seu principal i que cada any s'hi celebrin 12 sessions plenàries. Les complementàries, a Brussel·les.

L'Eurocambra és l'únic Parlament al món que no pot decidir per si mateix la seva ubicació. Ho estableixen els tractats europeus i, per tant, els únics que tenen la capacitat de canviar-ho són els Estats membres. El 2006, la presidència del Parlament va reclamar al Consell que obrís el debat, però no va servir de res.

França és, lògicament, qui més s'hi oposa. El president Nicolas Sarkozy va advertir que la seu francesa és "innegociable". Des del Parlament Europeu es parla de donar contraprestacions a Estrasburg, com ara situar-hi la seu del futur Institut Tecnològic Europeu o convertir l'edifici en una universitat europea. París no en vol ni sentir parlar.