• Imprimir
• Enviar

"A Gaza ens deixen sobreviure, no viure"

TANCATS · "Estem en una presó a l'aire lliure de la qual no podem sortir" ISRAEL · "El que importa no és que alguns soldats admetin abusos en la guerra, sinó que es faci justícia"

Anna Balcells

El palestí Mohamed al-Halabi durant la seva recent visita a Barcelona
PERE VIRGILI

Mohamed al-Halabi (el Caire, 1974), responsable de cooperació internacional de l'Ajuntament de la ciutat de Gaza, ha pogut sortir per primer cop de la franja per viatjar a Barcelona. La col·laboració dels ajuntaments de les dues ciutats ja va donar un primer fruit fa uns anys amb la construcció del Parc de la Pau Barcelona, una zona verda al sud de la capital d'aquest territori palestí, que serveix d'esbarjo a famílies i escolars.

Quines són les condicions de vida de la població de Gaza, sobretot després de l'ofensiva israeliana del gener passat?

Ja abans de la guerra, des del 2000, amb l'inici de la Intifada, vam patir unes condicions que han anat empitjorant amb el temps. Abans podíem anar a treballar a fora, a Israel o a on fos, però després es van imposar restriccions sobre el moviment de béns i de persones. El 2005 hi va haver la retirada israeliana de Gaza i tothom va pensar que era una oportunitat per al desenvolupament i la llibertat. Però, en lloc d'això, ens vam trobar amb una presó a l'aire lliure. No et deixen marxar i aquesta és la situació actual. A la gent se li permet sobreviure, però no viure. No podem dur una vida normal. Ningú pot viatjar, ni tan sols el que té la mare o un fill a fora en tractament hospitalari. Després de les eleccions del 2006 [que va guanyar Hamàs], es va reforçar el tancament infligint així un càstig col·lectiu a tota la població, a més d'1,4 milions de persones a la franja. Amb la captura de [Gilad] Shalid [soldat israelià segrestat per Hamàs el juny del 2006], hi ha hagut una paràlisi total de les activitats. A la ciutat de Gaza, més d'un 80% de la població depèn de l'ajuda internacional. La gent ha perdut la feina perquè ja no hi ha una economia local, no hi ha ni materials per a la construcció. Amb l'última guerra, bàsicament per motius electorals [israelians], la gent va pagar el preu de 23 dies d'atacs a Gaza. Milers de persones van resultar ferides, de les quals 4.000 estan actualment discapacitades.

Després d'aquells atacs, la comunitat internacional va prometre ajuts per reconstruir Gaza. Han arribat?

Sí, vam rebre una pila de promeses d'ajuts milionaris. Però si tu preguntes a la gent què vol, et diuen que el que desitgen és marxar d'aquesta presó, viatjar, dur una vida normal. Igualment els empresaris: què és el que més prefereixen? Que s'obrin les fronteres. I també els treballadors, els enginyers, els empleats del sector serveis... perquè a Gaza tot està paralitzat. No hi entra res, només ajuda humanitària.

¿Li sembla un pas important que soldats israelians hagin reconegut que es van cometre abusos durant la darrera ofensiva a Gaza?

Els abusos eren clars i no es poden negar. L'important no és que ho reconeguin, sinó que es faci justícia. Que expliquin als pares i mares per què van matar els seus fills i que prometin que això no es repetirà.

Com valora la implicació de l'administració Obama per resoldre el conflicte israeliano-palestí?

No és una situació que es pugui solucionar amb un discurs. S'ha parlat d'un nou començament, però el que volem ara són accions. Tothom reclama els seus drets, per tant, suposo que la solució no satisfarà del tot tothom. Però l'hem d'aconseguir.

Quan arribarà la reconciliació interpalestina, entre Hamàs i Fatah?

Vindrà amb la pau. En cada família palestina hi ha un membre de Hamàs i un de Fatah, i tots dos volen servir la seva gent, cadascú a la seva manera. Si hi ha una esperança de pau, d'una solució del conflicte [amb Israel], llavors aquesta confrontació entre palestins trobarà la manera d'arreglar-se.

Què opina de les recents informacions segons les quals exmilitants de Hamàs s'estarien passant a les files d'una branca palestina d'Al-Qaida?

No conec aquesta informació, però, tant si és certa com no, el que ens indica és que ens cal actuar ràpid per trobar una solució i donar esperança a la gent perquè entenguin que no és en va tot el que estem fent. Portem des del 1994 parlant de procés de pau... La gent vol un acord de pau, no un procés de pau de quinze anys més!