• Imprimir

Quadern del món

'Bye bye', Bush

La campanya i la resposta a la crisi demostren que els nord-americans ja donen l'actual president per amortitzat

Toni Cruanyes

Bush pujant a l''Air Force One' divendres en una base militar de Maryland
AFP

La revolta dels congressistes republicans aquesta setmana ha demostrat la fortalesa de la democràcia als Estats Units (les eleccions del 4 de novembre van atiar la indisciplina a la Cambra de Representants entre els membres que, inevitablement, valoren més la seva reelecció que l'obediència de partit). Així, les modificacions introduïdes abans de la votació al Senat i la segona votació a la Cambra de Representants han beneficiat les classes mitjanes i han previngut que la injecció pública de 700.000 dòlars es converteixi en un xec en blanc a Wall Street. La revolta dels congressistes, però, també ha servit per posar al seu lloc el president.

A tan sols tres mesos de deixar la Casa Blanca, George W. Bush, més que un president experimentat i a l'espera de convertir-se en una figura respectada, per sobre de les disputes partidàries, és ara un emperador despullat, com el del conte infantil.

Un cop fora de la Casa Blanca -sense l'aurèola del cap d'Estat i símbol de la unitat nacional-, Bush apareix com el que és: el president més inepte dels EUA en dècades. No només no estava preparat per arribar a la Casa Blanca, sinó que no tenia ni idea dels efectes que la seva política exterior i econòmica podien tenir tant per als nord-americans, com per al món sencer. Se li ha permès que mentís com un nen malcriat i ha jugat a la guerra com si envair l'Iraq fos tan fàcil com un joc de PlayStation. Si el seu pare va pilotar amb èxit la caiguda del Mur de Berlín i, amb la primera guerra del Golf, va demostrar que és possible un món multipolar dirigit pels EUA per substituir l'esquema de la Guerra Freda, l'actual president no ha demostrat estar a l'altura de les circumstàncies. Al contrari, s'ha convertit en un exemple de com el populisme, les relacions familiars de la dinastia Bush, certa simpatia personal i una xarxa d'interessos econòmics i petroliers sense escrúpols poden portar el món al llindar de l'abisme.

Bush va ser investit president el 20 de gener del 2000 gràcies al Tribunal Suprem dels EUA, però sense la legitimitat d'haver guanyat les eleccions en nombre de vots davant l'aleshores vicepresident, Al Gore. No va ser fins l'11 de setembre del 2001, que els atemptats terroristes de Nova York i Washington van forçar una onada patriòtica que va portar el president a una quota estratosfèrica de popularitat. Els assessors de la Casa Blanca van aconseguir identificar Bush amb la bandera, l'exèrcit i el país, just quan als EUA més necessitat hi havia d'una figura d'autoritat que comandés una resposta als infames atemptats. En un primer moment, amb l'atac aliat a l'Afganistan, semblava que Washington prenia el camí lògic de la resposta contra una amenaça creixent per a tot Occident: lluita a mort contra Al-Qaida i el seu líder, Ossama bin Laden. Però poc després la ignorància del president, els càlculs equivocats del secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, i els interessos indissimulats de les indústries de les armes i el petroli van conxorxar-se perquè l'esperit de revenja dels EUA es convertís en la guerra més inútil i desgastant des del Vietnam. Iraq va ser un senyal d'alerta, però la crisi de Wall Street i del sector financer dels EUA d'ara és la confirmació definitiva: Bush ha estat un mal president. I fins i tot els seus se n'avergonyeixen i en fugen.