• Imprimir
• Enviar

Entrevista: Carol López La directora i autora de 'Germanes' ens parla de l'èxit de l'obra catalana de l'any

"Parlar de la família et permet moltes coses"

Andreu Gomila

La dramaturga i directora Carol López ha aconseguit que les seves Germanes prorroguin a La Villarroel, cosa gens normal en un teatre de temporada. Havia de plegar a primers de maig i s'hi estarà fins a l'1 de juny. Tota una fita.

¿Si et demano si t'esperaves l'èxit, em diràs que no?

Sí que m'ho esperava... [Riu.] Tu saps, abans d'estrenar, si agrada o no. El que passa és que després hi ha molts factors. Que la gent vingui al teatre o no, això ja és una cosa que no pots controlar. No esperàvem tant públic, que la gent sortís tan flipada, i que repetissin... Ara, jo sabia que agradaria abans d'estrenar-la, perquè l'havia provat.

¿Aquesta temporada està sent la del teatre local?

A Catalunya tendim a valorar més el que ve de fora. És una cosa molt esnob. Estaria bé que el panorama es comencés a normalitzar.

Has aconseguit parlar de la mort a Germanes sense espantar ningú...

Només crec en la senzillesa i en l'humor. Odio les obres pedants. I els pedants, en general. Les històries que sempre m'han impactat, com les de Woody Allen, són sempre molt senzilles. La història no és tan important, sinó com l'expliques, perquè les històries, ja s'han explicat totes. Germanes parla de la mort a través de la vida. En realitat és un cant a la vida. Com que està feta amb humor, crec que connecta amb l'espectador per això.

Potser el públic, també, és més madur i els actors que tens, tot i que desconeguts, són molt bons. ¿Aquesta obra, fa 15 anys, hauria funcionat igual?

Crec molt en l'equip de treball. Jo treballo sense text, amb una història, a partir de les improvisacions dels actors, del que els passa als seus personatges. Vaig dosificant la informació. Jo no dirigeixo, escullo. Crec molt en les energies. És un grup que funciona i hi ha energia entre ells. Això és més important que buscar cares conegudes o grans noms. Crec molt més en la història. Des del primer dia, els deia als actors: "Sou una família"; m'ho crec.

Hi ha molta empatia entre els actors.

Cada vegada crec menys en el bon i en el mal actor. Crec més en l'actor adient per al personatge.

Controles tot el procés: escrius i dirigeixes el teu text i vas treballant-lo sobre la marxa. ¿Està triomfant a casa nostra el mètode argentí?

Vaig viure tres mesos a Buenos Aires. Però jo ja feia això abans d'anar-hi, als Assajos Oberts del Lliure. Vaig tenir la sort que no em van posar tema. Vaig dir: "Per què no m'invento una història, agafo un grup i cada dissabte fem un capítol?".

I els resultats són bons. ¿Ha servit per desencotillar el teatre, per fer-lo més directe, més viu?

És molt més interessant, perquè l'autor, a casa seva, sol, no pot produir mai una cosa tan rica. És molt diferent treballar amb les tecles de l'ordinador que amb persones, amb cossos, amb veus. Genera més riquesa. La gent, a més, s'hi identifica molt més.

Un altre tema de l'obra és la família. I dos autors molt presents avui dia que també toquen aquestes tecles són Pinter i Txékhov. Quin tries?

Sóc més txekhoviana. També sóc molt ianqui: Albee, Woody Allen. Pinter em costa.

Txékhov és l'autor de moda. ¿Creus que vivim en uns temps txekhovians?

A Barcelona no crec que sigui ara un moment d'ideals i utopies. Hi ha molt egoisme. Als 20 et vols menjar el món. I als 40 dius: "Saps què, em posaré còmoda", però no com una burgesa. Jo, per exemple, dono més importància al temps que als diners. Abans guanyar 160.000 peles era un supersou. I ara no et tires ni un pet. Aleshores, la sortida que ens queda és viure el moment.

Dic això del temps txekhovià perquè el 80% de les obres de teatre que s'escriuen a Catalunya parlen de la família.

És que la família és el tema. La gent que més et coneix de veritat és la teva família. Amb un amic, si tens una bronca, et dones un temps. Amb un germà, no. Amb la família et permets moltes coses que no et permets en altres relacions.

A Germanes es veu...

M'agrada l'humor i en aquesta hi he pogut fotre una mica més de mala llet, perquè el marc familiar et permet frases com: "Pobrecilla, pero si tiene que adoptar". Coses que en família pots dir de cara, però que amb un amic ho diries d'amagat.

Germanes podria ser un musical?

Ja m'ho han proposat. A mi m'agrada barrejar: la música entra molt bé.