Diàleg
Europa, Europa
Carles Boix / Catedràtic de política i afers públics a la Universitat de Princeton (EUA)
La campanya electoral per escollir el Parlament Europeu el 7 de juny ja s'ha posat en marxa d'una manera totalment previsible, sense que hi puguem preveure la més mínima sorpresa. Com en totes les eleccions anteriors, i per molt que s'esforcin els mitjans de comunicació i protestin els candidats, la campanya es plantejarà arreu d'Europa en clau estrictament nacional, al voltant dels gustos extravagants dels membres de la Cambra dels Comuns a la Gran Bretanya, les candidates preferides de Berlusconi a Itàlia, la píndola de l'endemà a Espanya o les infraestructures a Catalunya.
EL PREDOMINI ABSOLUT DE LES PROBLEMÀTIQUES nacionals a la campanya revela una realitat fonamental: la UE és, a tot estirar, una laxíssima confederació d'Estats i poca cosa més. I, malgrat la retòrica una mica enfebrada que alguns sectors gasten en aquesta matèria i malgrat tots els consells de savis endegats a casa nostra, Europa com a entitat política continuarà tenint una posició de segon ordre en l'imaginari col·lectiu dels europeus per molts anys.
NO HI HA CAP DUBTE QUE EL PROJECTE de la UE ha estat l'esdeveniment més important de la història europea dels darrers cinquanta anys. El mercat únic, l'euro i el pacte de Schengen han culminat mig segle de negociacions dirigides a pacificar el continent europeu. Però, a hores d'ara, la UE ha assolit el zenit de les seves possibilitats. Totes les reformes institucionals dels darrers anys per reduir la sobirania dels Estats i enfortir la UE han fracassat estrepitosament. Europa es troba en una mena de punt mort. Un punt mort que és, de fet, el seu destí natural i final.
LA IMMOBILITAT INSTITUCIONAL DE LA UE rau en l'extraordinària diversitat dels seus membres. Aquesta diversitat, que s'ha intensificat amb cada ampliació, fa impossible imaginar una Unió més integrada i potent de la que tenim. La UE actual no té res a veure amb l'Europa, fortament homogènia, dels 6. Portugal i Grècia, per exemple, tenen una renda un 30 per cent inferior a la mitja europea. La renda personal de Romania o Bulgària equival al 20 per cent de la renda europea mitja. L'any 1985 només una de cada deu persones de la Comunitat Europea es podia considerar pobra, és a dir amb uns ingressos per sota de la meitat de la renda mitjana dels sis Estats fundadors. Avui en dia, amb 27 membres, un de cada tres individus està per sota d'aquell llindar de pobresa -la majoria concentrada a l'Europa de l'Est.
AMB LES DARRERES AMPLIACIONS, EL NIVELL de desigualtat (en la distribució de la renda individual) al si de la UE ha passat a ser un dels més alts de les grans federacions del món. L'índex de desigualtat estàndard, mesurat entre 0 (quan tothom és igual) i 100 (en una situació d'extrema desigualtat) , és 31 al Canadà, 34 a Austràlia i 39 als Estats Units. La UE els supera a tots amb un índex de 40. L'índex de desigualtat arribaria a 42,5 amb Turquia. Amb Ucraïna se situaria en 45.
NO HA D'ESTRANYAR-NOS QUE ELS ESFORÇOS més prometeics dels nostres europeistes hagin d'acabar estavellant-se contra una realitat tan tossuda. Davant d'aquestes diferències, no hi ha cap país a Europa (sobretot a l'Europa del Nord) que estigui disposat a acceptar un sistema de decisions per majoria, a cedir un bon tros de la seva sobirania, i a quedar subjecte, com ja li passa a la nostra dissortada Catalunya en relació amb Espanya, als capricis de l'Aznar, Berlusconi, Sarkozy o Berlusconi de torn.
SABENT TOT AIXÒ, DONCS, EXIGIM REALISME i humilitat als nostres polítics a l'hora de parlar d'Europa. Les eleccions del 7 de juny no són cap altra cosa que unes primàries de les eleccions d'aquí. I, per tant, els nostres candidats han d'evitar parlar gaire del projecte europeu i de fer volar tota mena de coloms, i han de concretar, per contra, com serviran els interessos de Catalunya arreu on vagin.