Diàleg
El cànon
Pilar Antillach
El (des)qualificatiu franquista s'ha convertit en l'excusa fàcil per rebutjar tot allò que políticament resulta incòmode o no interessa. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha estat la darrera a dir que no pensa "recuperar el cànon per finançar la televisió pública perquè, tot i existir en l'època franquista, "no hi estem acostumats". Si realment hagués existit durant el franquisme, no només hi estaríem acostumats, sinó que encara el continuaríem pagant, com passa a tot Europa Occidental, on el cànon va lligat a la creació de les respectives televisions públiques. No és casualitat que Espanya i Portugal, de les darreres dictadures europees del segle XX, siguin els únics països sense cànon. Tampoc ho és que, mentre la nostra admirada BBC ja s'està replantejant com mantenir el, fins ara, inqüestionable cànon, el nostre govern no sigui capaç ni d'adaptar el model europeu. Si el pagament d'un euro per consulta mèdica era impopular, ens podem imaginar què passaria amb un cànon per mantenir la televisió. Això sense caure en la demagògia de si els governs es poden permetre destinar tants diners a la televisió en perjudici d'altres serveis públics, quan tots sabem que la hipotètica desaparició de la tele pública no resoldria les cues als hospitals. Obrir el debat del finançament de la televisió, enmig d'un canvi tecnològic sense precedents, pot resultar tan letal per a la pública com per a la privada. La televisió té una funció social, però del que realment no hi ha costum és de considerar-la un servei públic més, tot i haver esdevingut un element imprescindible en el 99% de les llars. Aquesta contradicció és el primer que els governs haurien de resoldre.