Diàleg
Nois normals
Pilar Antillach
Llegeixo en una entrevista recent a Peter Watson que els joves d'ara han patit la degradació de la televisió i poca cosa més: "Fins als anys vuitanta la televisió la feien creatius que havien llegit llibres, però a partir de llavors, la fan joves que bàsicament han vist tele... Que banal és!", afirma l'historiador britànic. Si tot és espectacle banal que genera emocions fàcils -com diu Watson-, què passarà si continua la dosi diària de violència verbal i física que transmeten els mitjans de comunicació? Hem arribat al punt que les víctimes de la violència domèstica, a causa de tanta reiteració superficial, s'estan convertint en una rutina equiparable als accidents de trànsit. El dilema moral de la violència resulta alarmant, per la dosi d'impunitat que desprèn, quan es tracta de casos com el professor madrileny que es va encarar amb un maltractador i va acabar en coma; el rellotger de Múrcia que va morir perquè es va topar amb un energumen a qui li havien ratllat el cotxe o l'advocat d'Esparreguera que va reprendre uns brètols i també va morir. En declaracions a un diari, una amiga dels menors d'Esparreguera, acusats d'homicidi imprudent, els descriu com a "nois normals". "Han fet coses dolentes, però són nois normals". És l'únic que sabem dels agressors, res sobre els delictes anteriors o el seu entorn familiar. La resta de la notícia s'esplaia en tota mena de detalls sobre la vida privada de la víctima, que no aporta res al cas i treu importància a la seva mort. Dostoievski és qui millor ha descrit la violència impune, segons un altre expert en el tema: el periodista polonès Ryszard Kapuscinski. Potser caldria més Dostoievski a les escoles i més Kapuscinski a les redaccions.