• Imprimir

El somni americà

NOVETAT · El Decatur nord-americà, l'equip més exòtic del Mundial de clubs de Reus, sorprèn pel seu bon nivell de joc ADMIRATS · Els jugadors aprofiten la competició per veure en persona els seus ídols

Pere Bosch

El Decatur dels Estats Units es va enfrontar dimecres a l'amfitrió, el Reus Deportiu, en el Mundial de clubs
VAN DER MEULEN

"Si volgués ser boxejador, jugaria a hoquei gel". Daniel Gibson, un menut jugador de 20 anys, és tot entusiasme quan parla del hardball roller hockey, la denominació de l'hoquei patins al seu Texas natal. Es fa tard, fa nou hores que ha jugat, però continua a la grada del Pavelló Olímpic de Reus. "Mira'ls: Borregán, Panadero, Teixidó...", recita de memòria assenyalant la pista on el Barça s'enfronta al Centro Valenciano. "I el meu preferit, Mia Ordeig". Es van conèixer fa dos anys, quan Gibson va estar tres mesos a prova del júnior del Vic. El seu millor record, el derbi contra el Voltregà. "L'ambient era increïble", explica amb la mirada il·luminada.

Gibson és jugador del Decatur, el representant dels Estats Units al Mundial. De fet, n'és l'únic jugador habitual present a Reus. Els seus companys s'han quedat a casa perquè treballen o estan lesionats. En lloc seu han viatjat cinc jugadors de l'àrea de Seattle, dos australians i dos més de Macau. Juguen per a un club amb només dos anys d'història, però campió dels EUA el 2007. Ara ja tenen una base de 90 jugadors.

El rànquing mundial els situa en el lloc 483, per sota d'equips com el Sentmenat o el filial del Congrés. "Som realistes, venim aquí a aprendre", explica el veterà de l'equip, Ty Potter, de 36 anys i el més corpulent. Va dedicar-se als patins perquè al seu poble, Bremerton, no hi havia pista de gel. Cosa estranya. De moment, han salvat l'honor. Dilluns ja van fer un bon paper a la primera part (1-3) contra el Valdagno (1-7 final), i dimarts van sorprendre el Wimmis (2-1). Els suïssos, que s'havien avançat, van veure com el Decatur els remuntava amb dos gols de Dylan Sordahlx. "Ens vam confiar en excés", reconeixien amb veu baixa els europeus, que van jugar tot el partit amb el porter suplent.

Fans del Negro

Va arribar com la ventafocs, però el Decatur s'ha guanyat el respecte dels espectadors i els rivals. En part perquè tothom és conscient que, si tinguessin èxit al seu país, l'esport faria un salt espectacular. Ells mateixos, però, no són gaire optimistes. "Ens agrada l'hoquei patins perquè és un esport d'equip", explica Gibson, que es reconeix com una rara avis als EUA. "Allà tiren més els esports amb estrelles individuals com Kobe Bryant", lamenta. "Nosaltres, en canvi, juguem en equip, treballant la tècnica i l'habilitat". Potter rebla que "a Amèrica agrada massa la violència" per fixar-se en l'hoquei. Això sí, no s'estalvien patacades quan cal. "Molts rivals ens volen vèncer només perquè som dels EUA, com si representéssim el govern", explica Gibson. "És per això que juguem dur si cal".

El seu moment més esperat va ser el partit de dimecres amb el Reus. "És un honor jugar contra el Negro Páez", deien abans del partit. "Tant hi fa el resultat, mentre no sigui una pallissa". On és la frontera? "A perdre per menys de 15", bromejaven. Objectiu assolit: 8-1. Demà s'enfrontaran a l'Iserlohn amb l'onzè lloc en joc, però no marxaran fins que s'acabi l'últim partit, per amarar-se tant com puguin d'hoquei. A casa, en poden veure ben pocs partits per Internet. "El més important és que ens divertim", reflexiona Sordahlx, "i que juguem amb orgull". Del seu país, però també de l'esport que representen.