• Imprimir

Hoquei sense límits

TALENT · Berta Tarrida, de 17 anys, se sobreposa a la sordesa i ja és una de les millors jugadores del país FAVORIT · Amb el seu fitxatge, el Vilanova és el gran candidat a guanyar la nova OK Lliga femenina

Pere Bosch

Berta Tarrida fent un llançament a porteria durant l'entrenament d'ahir del Vilanova
VAN DER MEULEN

Aquesta és, a priori, una història com tantes altres de la capital del cava. La Berta ha crescut amb els patins als peus des que se'ls va calçar quan tenia 4 anys, a l'escola Sant Josep. És filla de Ton Tarrida, jugador en el primer Igualada campió de Lliga; és cosina de Xavier Caldú, davanter del Reus, i és una de les jugadores més prometedores de l'hoquei català.

El que la distingeix és que ho ha aconseguit tot i patir sordesa, però l'orgull que confessa el seu pare va més enllà de la superació personal de la Berta. La filla gran dels Tarrida ha crescut com a jugadora i com a persona en trajectòries paral·leles, pròpies d'una vida lligada a l'esport. Sòcia del Barça i competidora de raça, va destacar també en tenis. La van voler convèncer de canviar estic per raqueta. Va ser en va. El gen competitiu la va decidir a jugar a hoquei. Com Carla Giudici a Sant Hipòlit de Voltregà, ella també va obrir un camí nou a Sant Sadurní. Va jugar amb nens mentre va poder, "i tothom ja en parlava perquè era la millor del seu equip", recorda Agnès Esteller, companya seva al Noia. Tarrida va aterrar a l'Ateneu Agrícola per jugar amb el filial, però, amb només 13 anys, ja va passar al primer equip. L'estiu següent va guanyar l'Europeu júnior -en té quatre-, i als 15 va debutar amb l'absoluta.

Enfrontada a rivals de més edat, diu, "havia d'evitar el xoc, jugar amb rapidesa". Física i mental. Tot i que alterna diverses posicions, se sent més còmoda darrere, creant joc. "Interpreta molt bé l'espai i llegeix molt bé els partits", explica Esteller. "Juga fàcil, amb el cap aixecat, buscant les companyes", descriu Joan Solé, seleccionador estatal.

El verí de la competició l'ha picada. Després dels partits, segueix donant-hi voltes. "I m'agrada provar coses noves en els entrenaments". Es reconeix tossuda, i no para fins que se'n surt. Quan té estones lliures dels entrenaments i els estudis de disseny gràfic, encara juga al pati de casa amb el pare i el germà, David, porter del Noia juvenil.

Les dificultats derivades de la sordesa les ha driblades també. "Per a mi no ha estat un problema", afirma taxativa. La Berta no hi sent però, gràcies a les sessions de logopèdia, pot parlar amb dificultats. Domina la llengua de signes, però no li agrada utilitzar-la. Mira l'entrenador i les companyes i els llegeix els llavis. "Té un sisè sentit, perquè moltes vegades et mira just quan li vols dir alguna cosa", recorda Guillem Cabestany, exentrenador del Noia. Això també li permet seguir el partit, tot i no sentir el xiulet dels àrbitres. "Jo estava acostumada a cridar les companyes", reconeix Pia Sarmiento, capitana del Vilanova, "però amb ella ja ens entenem amb la mirada". Amb la selecció estatal, en canvi, porta un braçalet vibrador que activa Joan Solé.

Per continuar progressant, Tarrida ha marxat finalment a Vilanova, on feia tres anys que li anaven al darrere. "M'agrada saber que som un bon equip i que les rivals estaran més motivades", explica mostrant el seu caràcter abans del debut en la nova OK Lliga femenina, demà contra el Sant Cugat. Al Garraf està tastant els mètodes de Carlos Figueroa, nou director general del club. Les jugadores, per exemple, fan l'entrenament amb pilotes de petanca, més pesades que les d'hoquei.

Més enllà de les satisfaccions esportives, l'esport ha permès a Tarrida obrir-se al món -ha jugat dues Copes Amèrica amb Catalunya- i guanyar-se el respecte de les companyes. Sarmiento, amb qui comparteix l'afició pel futbolí i el cinema de terror, la defineix com "un exemple de vida". Ella, com a bona sadurninenca, resumeix: "L'hoquei ho és tot per a mi".