• Imprimir

Preparar-se per al segon acte del drama

Joan Armengol

"La crisi està lluny de finalitzar i de fet acabem d'entrar en la segona part del drama, perquè els mercats estan perdent la confiança en el deute sobirà". Amb aquesta contundència vaticinava el futur que li espera a l'economia europea el multimilionari d'origen hongarès George Soros, alhora que reclamava actuacions decidides per suavitzar els efectes d'un quasi estancament econòmic durant molt de temps. I no és perquè ho digui ell. Els indicadors macroeconòmics ens porten cap a un llarg període caracteritzat per la debilitat de la demanda i, segons els més pessimistes, fins i tot amb algun trimestre de recaiguda en la recessió.

Justament en aquestes circumstàncies és quan es demostra la voluntat reformista dels governs, la seva valentia per modernitzar la societat i la seva capacitat política per afrontar crítiques interessades, retrets furibunds i vagues generals. S'està jugant el futur d'un país i no és hora d'indecisions ni de pors escèniques. Per Zapatero, aquesta és la seva setmana gran. La dels canvis estructurals de gran envergadura i llarg abast. La reforma laboral, el tancament de la reestructuració de les caixes d'estalvis i l'examen europeu als seus plans d'ajustament seran decisius per posar-li un qualificatiu o un altre en els llibres d'història. Tres fites que, a més a més, marcaran si la seva trajectòria política està arribant o no a la seva fi.

La primera de totes, la nova normativa laboral, mostra, segons el document presentat divendres als agents socials, una clara ambició per capitanejar una revolució en les relacions entre empresaris i treballadors. Ja feia massa anys que tots els experts alertaven de la necessitat de girar com un mitjó aquest cul-de-sac que ha fet possible altes taxes de temporalitat i precarietat, un nombre d'aturats estratosfèric i una rigidesa excessiva. És sabut que la reforma no és l'ungüent màgic que cura tots els mals, però convé provar les receptes (ja es diguin model alemany o austríac) que han permès als nostres veïns no destruir massivament ocupació per molt històrica que sigui la recessió mundial. Ara, un cop aprovat el text, falta valentia per mantenir el projecte malgrat les inevitables manifestacions i vagues generals. Només això pot estalviar a Zapatero ser considerat el pitjor president de la història d'Espanya.

Les caixes d'estalvis són l'altra pedra a la sabata del difícil equilibri espanyol. Demà s'acaba el termini fixat pel Banc d'Espanya perquè les entitats emprenguin el seu procés de reestructuració i gairebé totes ja han trobat nòvio, esperonades per les substancioses ajudes públiques del FROB. El procés hauria de servir per millorar la solvència del sistema financer i facilitar la concessió de crèdits a famílies i empreses, factor clau per impulsar una recuperació sòlida i, de retruc, crear ocupació. Però no és clar que l'objectiu s'assoleixi al 100%. Són cada vegada més els experts que auguren una segona onada de fusions, quan les caixes se n'adonin que no poden tornar els diners públics. Amb tot aquest garbuix damunt la taula, l'examen de la Comissió Europea sobre el pla d'ajust acabarà de posar nota a un Zapatero que s'enfronta a les seves hores decisives. I amb ell, tota l'economia.