• Imprimir

Un pla amb rerefons dramàtic

/ Joan Armengol

No arriben més alertes d'organismes internacionals, perquè tots els existents ja han expressat la seva, i a més de forma reiterada. L'última ha estat la Comissió Europea, que arran de l'examen del pla d'estabilitat espanyol 2009-2013 ha "convidat" el govern Zapatero a millorar la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini, sobretot davant de l'accelerat creixement del deute públic. L'executiu comunitari valora els objectius per a aquest any, però no troba prou mesures de reestructuració i austeritat a partir del 2011 que permetin ser optimistes en el compliment dels objectius pressupostaris. La frenada de les locomotores -Alemanya i França, amb sonores recaigudes en el seu PIB- impedeix l'avanç de la resta de vagons. I amb creixements inferiors al 2% -la ministra Salgado preveu un 3,3% el 2011 i un 4,9% el 2012- no s'augmentaran de forma significativa els ingressos de les arques públiques i, per tant, serà difícil assolir les fites marcades en dèficit i deute.

De fet, no és estrany que les autoritats de Brussel·les tinguin dubtes sobre el compliment de les previsions macroeconòmiques, no només d'Espanya, sinó de tots els països industrialitzats. Ni els més reputats especialistes en la matèria gosen aventurar com serà la sortida de la crisi ni els anys que costarà tornar a viure en aquella economia amb un creixement estabilitzat que ens havia d'assegurar formar part de la moneda única. Les perspectives són tan complicades que ni tan sols el que ha portat les regnes econòmiques de la Comissió Europea els últims anys ho veu gaire clar. Joaquín Almunia creu que totes les economies europees "van sortint de la recessió, però això no és sortir de la crisi". Cal alguna cosa més per recuperar la normalitat, a part de les arxireclamades reformes estructurals, algunes, debatudes, i altres, ni tan sols posades damunt la taula.

La projectada regulació del sector financer és ara el tap que bloqueja la lliure circulació de liquiditat de l'economia. Les noves normes, bloquejades als despatxos dels eurofuncionaris davant les reticències dels diversos Estats membres, fan que bancs i caixes no vegin clar el seu escenari de futur fins a saber els requisits de capital que se'ls demanaran per garantir la seva solvència. En aquestes condicions, és lògic, des del seu punt de vista, que no es llancin a concedir crèdits a famílies i empreses malgrat presentar projectes viables i rendibles. Qui s'atreviria a fer inversions en un mercat sense conèixer la legislació que cal aplicar?

La patronal bancària, AEB, defensa que les entitats espanyoles gaudeixen d'una "fortalesa i capacitat de remuntar" els entrebancs superiors a les d'altres països, però es troben amb diagnòstics com el de Standard & Poor's que els situen en la dura realitat. Segons l'agència de qualificació de riscos, el sector haurà de destinar fins a 35.000 milions d'euros per reestructurar-se. Aquesta és la factura derivada dels 445.000 milions d'euros que els promotors els deuen, segons dades del Banc d'Espanya. Si es té en compte que la taxa de morositat en el sector immobiliari és del 9,6%, apareix un forat de 42.720 milions que hauran de dotar com a provisions. Massa problemes per ser resolts en solitari des del sector privat.