• Imprimir

Quadern d'economia

La nova burgesia

Els últims anys ha crescut un tipus d'emprenedor no vinculat a la burgesia industrial tradicional però que té molta empenta

Francesc Cabana

Isak Andic, president de Mango, durant una conferència
JORDI GARCIA / ARXIU

ACatalunya encara funciona l'ascensor social. Funciona en el món polític i també en l'econòmic. Com a resultat, no tenim cent grans famílies que formen el pal de paller d'aquesta burgesia, que figuren en el centre del poder econòmic generació darrere generació, sinó un conglomerat de persones de molt diversa procedència, que canvia contínuament.

La burgesia tradicional té origen industrial. La que representava el sector tèxtil -els grans noms de primers del segle XX- va desaparèixer al mateix temps que les seves fàbriques. Els noms s'aguanten, però amb activitats lluny de les inicials. A la segona part del segle XX i coincidint amb el començament del procés de liberalització econòmica del règim franquista es desenvoluparen mitjanes o grans empreses, noves o ja existents, en el sector farmacèutic -Gallardo, Uriach, Ferrer-, alimentari -Carulla, Ferrero-, de begudes alcohòliques -Raventós, Torres, Ferrer- i refrescants -Daurella-, de l'edició -Lara-, del metall -Rubiralta-, del perfum -Puig- i d'altres. Tot i que algunes no resistiren l'obertura de l'economia amb l'entrada al Mercat Comú (1986), una part es mantenen i han internacionalitzat les seves activitats. El sector de la promoció immobiliària passa un mal moment, però hi ha l'obra pública -Miarnau, Carbonell.

En els darrers anys s'hi han afegit noms que porten molta empenta. Aquests nouvinguts a la burgesia, definida com una classe amb patrimoni i potencial d'incidència social, són emprenedors que han creat un gran volum de negoci en pocs anys. El seu nom no s'associa amb màquines i obrers, sinó amb personal administratiu, serveis, noves tecnologies i una estructura d'empresa que no té res a veure amb les velles societats anònimes. Alguns d'aquests han arribat de fora, però estan força integrats a la societat catalana. És el cas d' Isak Andic, nascut a Turquia, fundador i principal propietari de Mango, la marca de confecció; o Ricardo Rodrigo, argentí de 63 anys, creador de RBA, un dels principals grups de comunicació. Un altre nom és el de Jaume Roures, president del grup audiovisual Mediapro, barceloní de naixement, però als antípodes de la burgesia tradicional catalana, tant pels seus orígens com per la seva manera de pensar. Els dos darrers construeixen la seva seu social al barri 22@ de Barcelona, molt a prop l'un de l'altre. Hi podríem afegir el nom de Maria Reig, ciutadana de l'Andorra financera, que està invertint a Catalunya en el sectors de serveis.

Un altre grup que s'ha afegit a la burgesia catalana està format pels alts executius de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona i de les seves participades, a través de Criteria. Són els Fainé, Nin, Alemany, Mercadé, Fornesa, Gabarró, Villaseca. Gestionen empreses que no són seves, però disposen del poder de decisió que els dóna La Caixa, la primera empresa catalana, sense discussió. Per aquesta raó, no són grups familiars, sinó persones individuals, que ocupen la presidència o els primers càrrecs executius a la mateixa caixa, Agbar, Gas Natural o Abertis. Aquí no hi haurà continuïtat familiar, vinculada a la mateixa empresa, en no haver-hi patrimoni empresarial al darrere. A nivell mundial, és la burgesia més coneguda i més potent, al mateix temps que la més renovada. En el sector financer, hi podríem afegir la gent del Banc Sabadell, amb el cognom Oliu al capdavant.

Parlo de la burgesia econòmica, esclar. Al marge, trobaríem una burgesia política i professional. És un altre món, tot i que les relacions entre ells són intenses. I d'una burgesia patrimonial, que només té diners i el seu problema és com invertir-los.