• Imprimir

Quadern d'economia

Ni brots ni endergues

L'economia catalana no millora. Potser s'ha aconseguit restablir el crèdit bancari, però la resta està seca com l'herba a l'agost.

Francesc Cabana

Treballadors acomiadats per Nissan concentrant-se davant la fàbrica
FRANCESC MELCIÓN / ARXIU

No es veuen brots verds a l'economia catalana. Ni a l'espanyola, com va dir fa un temps Elena Salgado, ministra d'Economia, amb un somriure de complicitat més propi d'un actor que d'un polític. Ni brots verds ni brots blaus, com els de la publicitat d'un banc britànic que utilitza aquest color en el seu emblema. Potser ells han restablert el crèdit bancari, però el conjunt de l'economia està com l'herba a finals d'agost, o sigui, seca.

Em dol veure que els polítics o els professionals interessats enganyen el públic i els seus clients a consciència, en crear unes expectatives que només es podrien complir si hi hagués un miracle. No hi ha cap economista independent i seriós que vegi símptomes de redreçament a casa nostra. Es pot discutir si hem tocat fons -no ho crec-, però no donar opinions que no tenen cap fonament. L'estiu s'acaba, amb un moviment turístic que només ha baixat lleugerament gràcies a una certa baixada de preus -a la força els pengen- dels hotelers i altres serveis del ram. Però amb la tardor tornarem a la normalitat operativa i les perspectives no són bones.

El món ha evitat un col·lapse financer i diversos grans països industrialitzats han aplicat sistemes brutals per evitar-lo, mentre posaven en marxa mesures absolutament heterodoxes però efectives. Els països emergents, sense assegurances socials i sense trenta dies de vacances anuals, demostren tenir capacitat de supervivència. La majoria dels experts internacionals creuen que l'economia espanyola ha quedat a la cua de la recuperació i que, si som campions d'alguna cosa, és de cofoisme.

La política econòmica d'un país està formada per dos components bàsics: mesures concretes i lideratge. La dels Estats Units del president Obama compta amb tots dos components, igual que l'Alemanya de Merkel o la França de Sarkozy. La Gran Bretanya té només un component i Espanya no en té cap. Aquí tenim un Banc d'Espanya en mans competents, però amb un esperit totalment centralista, uns ministeris econòmics dedicats a les baralles del partit i un president del govern que no és un expert en economia sinó en talante, com sabem bé els catalans. I si sumem el dèficit de l'Estat a les xifres que deuen a l'exterior els nostres bancs i caixes, el resultat no és per recomanar a un malalt del cor.

Els emprenedors catalans no s'han refiat mai gaire de l'Estat, mani qui mani, i sí del seu esforç i de la seva iniciativa. Però ara comproven que es troben força discriminats si viuen i treballen a Catalunya. En relació amb els bascos i navarresos, perquè aquests disposen d'uns recursos que les altres comunitats no tenen, gràcies al concert econòmic, i que es tradueixen en més inversió pública, més subvencions i ajuts. En relació amb les altres comunitats -i al marge del que pugui donar a partir d'ara el nou finançament autonòmic-, es troben també amb menys recursos per culpa d'un dèficit fiscal històric i brutal. I, a més, ens toca "ser cornuts i pagar el beure", si tenim en compte la general desafecció dels ciutadans espanyols envers els catalans.

Com que no podem perdre l'esperança, acabo amb una cita de The Economist, que parla de futbol i compara les diferents estratègies del Reial Madrid i del FC Barcelona: "Qui guanyarà la Lliga?, ¿el poder del talonari de xecs del Reial Madrid o el poder del talent del planter del Barça?". Els catalans només podem comptar amb el talent i l'esforç, perquè malament rai si depenguéssim dels diners que tenim en el compte. Si la competència es resol per diners o per poder polític, perdrem sempre. Però l'any passat devíem fer bé les coses i ho guanyàrem tot.