• Imprimir

Quadern d'economia

Intel·lectuals i gestors

A totes les empreses hi ha factors que no queden reflectits a la comptabilitat, però que tenen una gran capacitat per moure-les

Francesc Cabana

Pere Duran, expresident de Gas Natural, en una imatge del 1997, dos anys abans de morir
J. GARCÍA / ARXIU

Fa uns anys, un conegut professor de l'IESE va qualificar-me públicament d'intel·lectual, i gairebé em vaig ofendre. En resposta al meu dubte, em contestà: "Tu escrius articles i llibres, oi?". Tenia raó si fem cas al diccionari, que defineix l'intel·lectual com la persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió, mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació. El gestor és una persona més fàcil de definir: la que administra, la que porta professionalment els afers d'una societat.

La pregunta que em faig, tot pensant en les empreses catalanes, és si un intel·lectual pot ser gestor, i al revés. No hi veig incompatibilitat d'entrada, però sí que m'adono dels problemes que pot crear un intel·lectual pur al davant d'una empresa i els d'un gestor pur en la mateixa situació. L'intel·lectual té una visió a mitjà termini, mentre que el gestor està més pendent del dia a dia. L'intel·lectual tendeix a somiar, mentre que el gestor està condicionat per la freda realitat. Però també pot ser veritat que es necessiten els uns als altres.

Una empresa portada per gestors està només pendent del compte de resultats, dels ingressos i de les despeses. L'administraran bé i potser la faran pujar molt, però sense un objectiu clar; poden engegar-ho tot a rodar si el mercat no respon a les expectatives.

És aleshores quan fa falta l'intel·lectual, capaç de fer veure que en totes les empreses hi ha factors que no es veuen a la comptabilitat, però que tenen una gran capacitat de moure-les: la il·lusió per un treball ben fet, per exemple, o la capacitat de saber encaixar una conjuntura adversa, o la confiança en el producte.

Un dels intel·lectuals més purs que he conegut va ser Joan Sales, l'autor d'Incerta Glòria i de Cartes a Màrius Torres, un dels grans escriptors catalans. Aquest intel·lectual ingressà a l'Escola Catalana de Guerra el 1936, lluità al front amb els republicans, marxà a l'exili i, quan tornà, creà una editorial que donà a conèixer Mercè Rodoreda, entre altres autors. Va ser un bon militar -que no és precisament una feina d'intel·lectuals-, un bon editor i una persona magnífica. No va guanyar cap fortuna, però va complir amb la feina que li tocava en cada moment.

Els grans empresaris catalans que he estudiat o conegut -a distingir dels empresaris grans per volum- eren tots ells personatges barrejats: mig gestors, mig intel·lectuals. Puc anar-me'n lluny en el temps amb Eusebi Bertran i Güell, Manuel Raventós i Domingo Valls i Taberner, o apropar-me amb Pere Duran i Farell, Lluís Carulla, Antoni Forrellad o Andreu Ribera. El seu caràcter intel·lectual els encomanava sentiment de país -catalanitat- i a l'hora de parlar d'ells has de referir-te a alguna cosa més que a les seves empreses, ja que tenien inquietuds al marge del balanç.

La bona gestió de les empreses catalanes està assegurada en el seu conjunt. Però als seus responsables els falta sovint una punta d'intel·lectualitat, que vol dir visió a llarg termini, saber mirar una mica més enllà del darrer balanç i, sobretot, adonar-se que la seva empresa no pot prescindir del coneixement de l'entorn.

No els demano, ni de bon tros, que prenguin partit polític, però sí que identifiquin els problemes de la col·lectivitat, que estan molt lligats als de l'empresa, encara que no s'ho creguin. Si no estan preocupats pel finançament autonòmic, per exemple, no seran mai grans empresaris. És el que se'n diu responsabilitat social, de la qual es parla molt a les escoles de gestió d'empreses, tot i que amb un punt de dubte. Si fossin una mica més intel·lectuals, se n'adonarien.