• Imprimir

UNA VIDA ESPERANÇADA

L'adéu a Mercè Junoy

Teresa Pàmies / Escriptora

Durant l'eucaristia celebrada el divendres 24 al tanatori de les Corts per acomiadar Mercè Junoy, morta el 22 d'agost a l'edat de 83 anys, el caputxí fra Castells, fidel amic en els tenebrosos anys del franquisme, n'evocà els trets més rellevants: vital, generosa, creativa i sempre esperançada, d'una esperança que encomanava als qui, com ella, no s'emmotllaren a les normes imposades pels vencedors de la guerra incivil. A l'hora dels adéus, el vell caputxí, emocionat, li'n donava les gràcies. Així la recordo jo, havent-la tractada en tornar del meu exili l'any 1971 amb Testament a Praga, del qual la Mercè i el seu espòs Jaume, activistes dels grups cristians de base, n'organitzaren la presentació als Caputxins de Sarrià, sabent a què s'exposaven en vida del dictador i amb l'hostilitat d'unes jerarquies eclesiàstiques que no havien paït els canvis impulsats pel Concili Vaticà II. No fou un acte estrictament literari, atesa la coneguda militància comunista dels autors del llibre premiat amb el Josep Pla, com recordà Maurici Serrahima en el col·loqui, seguit atentament per fra Jordi Llimona. He inclòs l'episodi al llibre homenatge Jordi Llimona, rebel i fidel, publicat per Mediterrània i presentat a Ona al març. La Mercè no hi era. Ja estava malalta. Ja no pintava les oliveres d'Arbúcies, però treballà com a professora de dibuix en els cursets per a adults a la ciutat governada pels joves barbuts catalanistes, que també assistiren a l'acte de comiat, com hi era Jaume Vallcorba, editor de l'obra poètica del silenciat Josep M. Junoy, pare de la Mercè, que demanà ser enterrada al seu costat al fossar de Montjuïc. Allí reposa l'amiga des del divendres 24 d'agost del 2007.