• Imprimir

HA ARRIBAT L'HORA DE CANVIAR D'ESTRATÈGIA

Per la Restauració

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

Fa uns dies, en Josep Maria Castellet, amb qui tinc el gust de compartir taula en algun jurat i en alguna activitat diguem-ne paraadministrativa, em comentava que quan parlo del nostre país, sovint practico la queixa en els meus articles, un defecte -suposo que ell subscriuria el qualificatiu, i en tot cas jo no en tinc cap dubte- que no crec practicar. No és que allò que escric no tingui defectes (ja sé que en té molts), però no pas aquest, si més no de manera conscient per part meva. D'altra banda, no crec haver-me dedicat a fer el Jeremies sinó en tot cas a demanar caps en safates, de forma metafòrica per descomptat.

S'HAN FET TANTES VOLTES A QÜESTIONS d'idiosincràsia col·lectiva dels catalans que quasi constitueixen un subgènere literari: el seny i la rauxa, el pactisme derrotista, la proverbial covardia catalana hereva de l'esperit del senyor Esteve, sempre mancat davant del guerrer forà, sempre venut pel plat de mongetes, sempre resignat a no seure a la taula amb els grans mentre li deixin ballar sardanes i menjar botifarra amb seques. ¿Però i els almogàvers, i els senyors feudals? On ha anat a parar la tradició d'en Serrallonga i en Rocaguinarda?

EL CATALÀ EMPRENYAT JA NO FA POR NI a la seva ombra, i fins i tot s'estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert que si això hagués de ser així, tota la crítica literària en pes -no només la catalana- hauria d'estar penjada per les parts nobles del pal de messana. Però tot i això, abans que el desànim qualli en una mena de depressió general, si és que ja no hi ha quallat, és urgent fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de ser un conjunt d'individus capaços de prendre decisions pròpies, capaços de fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva, idiotitzada vaca impunement munyible. No cal inventar-se res, perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit més ampli del terme, una Restauració.

QUINS VALORS HAN DE MENAR-LA? Amb un ensenyament bàsic desarborat com el nostre, no sembla haver-hi en l'inconscient col·lectiu del ciutadà català d'entre quinze i cinquanta anys valors distintius capaços de mobilitzar-lo. Ni per gruix ni per qualitat, el Barça, els castellers, els calçots, en Gaudí, el disseny i la nova cuina catalana no semblen suficients per edificar un imaginari potent per arrossegar les masses -els set milions, que fets els descomptes oportuns quedarien en alguns menys- alternativament a l'atractiu d'Internet, dels viatges a preus rebentats, de les conquestes tecnològiques que són avui la pàtria del món, però que en d'altres llocs no han operat l'arrasadora substitució de pulsions autoidentificatives de la forma com ho han fet entre nosaltres.

AQUEST CRONISTA NO SE SENT CÒMODE en el paper d'esperonador de sentiments identitaris. Però vist com d'altres que els blasmen en la pell dels catalans fustiguen la palla en l'ull de l'altre sense veure la biga en el propi, per reducció a l'absurd un acaba constatant que potser és hora de deixar de fer el pàmfil i posar-s'hi de debò per no acabar de desaparèixer d'una vegada i per sempre més sense remei. És urgent configurar un imaginari que permeti restaurar la natura perduda de la comunitat, un imaginari capaç d'encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat objectiu d'haver fet números amb la fiscalitat i les inversions. Una necessitat davant de la qual els partits polítics han fallat de forma escandalosa, tal com un sector de població posa en evidència cada cop que n'hi ha ocasió: només cal veure la resposta ciutadana davant del gest final d'un ciutadà compromès com en Xirinacs.

PERÒ HA DE SER UNA RESTAURACIÓ basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia. Una tradició amb arrels en l'humanisme i amb autèntica projecció de futur, consubstancial amb el prestigi del pensament, de la ciència, de la tecnologia, de la indústria i el comerç propis.

PERQUÈ SI NO ES FA AIXÍ, EL DESCONTENTAMENT mutant en desesperació pot dur a remeis pitjors que el mal. Vivim en un país on la incitació a la lluita armada està penalment perseguida, i encara que no n'estigués, no es tracta ara de fer d'aprenent de bruixot. Però precisament, com que d'una societat plural -o sigui de totes- n'emanen tota mena d'individus, no estaria de més preveure que a més d'un se li acudi que vist el resultat de ser pacient, enraonat, tolerant, civilitzat i tota aquesta rastellera de tòpics que esgrimeixen els qui pretenen tenir controlat el galliner -un resultat que deixa Catalunya en ridícul com a col·lectivitat i en clara, objectiva posició de desavantatge en el desenvolupament i la presència en el món-, potser ha arribat l'hora de canviar d'estratègia i buscar camins alternatius als contemplats per unes lleis que per més democràtiques i consensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben essent la cobertura per a una forma no per no violenta en si menys efectiva d'opressió, d'espoli i d'injustícia.