• Imprimir

NO TENIM RESOLTA DEL TOT LA GESTIÓ DEL RECORD

Memòria moral

Agustí Colomines i Companys / Professor d'història contemporània a la UB. Director d'Unescocat

JAUME BATLLE

Dijous passat vaig llegir la crònica del que Paul Preston havia dir a El Escorial sobre el dret dels familiars de les víctimes de la guerra i del règim franquista a "plorar els seus morts" i sobre el fet que oposar-se a la recuperació moral dels represaliats de la dictadura és una mostra de "l'èxit" de l'esforç de Franco per dividir Espanya entre "vencedors i vençuts". Ara bé, l'elogi incondicional de la memòria, oposat a la condemna ritual de l'oblit, també és una actitud problemàtica. Com ens recorda Tzvetan Todorov, el que posa en joc la memòria és massa important per deixar-lo a la mercè de l'entusiasme o la còlera. Però quan els esdeveniments viscuts per un grup o una societat són de naturalesa excepcional o tràgica, com ho va ser la repressió exercida pel franquisme, res no ha d'impedir la recuperació de la memòria. Caure en la temptació de conjugar una desmemòria imposada (que és pitjor que l'oblit), només ens conduiria a edulcorar la sòrdida desolació que va imposar aquell règim. En fi, a la celebració de la barbàrie. Això seria inadmissible, és clar. Però una cosa és aquest intent de manipulació i l'altre acceptar el que es reclama a l'exposició de motius del projecte de llei de Memorial Democràtic: "Plena rehabilitació moral i social de totes les persones represaliades durant el franquisme, per tal que els i les supervivents, familiars, amistats i generacions futures es reconeguin justament rescabalats". El principal problema d'aquesta llei és té més a veure amb la idea de desgreuge -que també defensa Preston-, que no pas d'indagació històrica. Aquest és l'error, perquè, certament, encara que els sembli que no continua l'esquema franquista de "vencedors i vençuts" que diu combatre, de fet hi recolza plenament.

A 'LES CADRES SOCIAUX DE LA MÉMOIRE', publicat el 1925, Maurice Halbwachs assenyalava que nosaltres som i evoquem els records individualment però, ben mirat, la presència dels altres, dels precedents, són sempre rere d'aquest acte solitari d'una manera o d'una altra. Per Halbwachs, els àmbits col·lectius més rellevants implicats en la construcció de la memòria són la família, la religió i la classe social. Però aquest eminent sociòleg, mort el 1945 al camp de Buchenwald en braços d'un jove Jorge Semprún, també ens va advertir de la necessitat de resguardar-se d'una memòria oficialitzada, dels ministeris de la memòria -afegiria un servidor-, els quals, servint-se dels desitjos de reparació, acaben essent els estranguladors d'aquella memòria que diuen volen preservar. Vull dir que deixen de banda la memòria per defensar la commemoració permanent. Com escrivia Jean Baudrillard a l'exemplar de Libération del 17 de febrer de 2005, "la commemoració s'oposa a la memòria: es fa en temps real i, de sobte, l'esdeveniment esdevé cada vegada menys real i històric, cada vegada més irreal i mític". Més moral, també. El que més em carrega del projecte de llei esmentat és la insistència en la moralitat, sobretot perquè no és equànime ni és històrica, atès que diu abastar els fets ocorreguts del 1931 al 1980. La commemoració i la revisió són mots que tenen una dimensió històrica, de passat: "fer memòria", en el primer; un "tornar a veure" en el segon. Per contra, la idea de reparació no porta mai aparellada cap noció referida al passat. En tot cas, és un concepte que s'associa al desgreuge o la satisfacció davant una ofensa o una injúria. És un concepte moral amb el qual es pretén restituir i compensar les persones que són injustament injuriades.

COM QUE JA EM FA MANDRA PARLAR del cas del franquisme, permetin-me que abordi la qüestió a partir d'altres exemples. La memòria de la barbàrie balcànica, posem per cas, no va començar ni va acabar amb la mort d'Izetbegovic, Tudjman i Milosevic. No s'hauria tancat tampoc amb la condemna del darrer, de la mateixa manera que és evident que el procés de Nuremberg no va comportar deixar enrere la memòria de l'Holocaust. De vegades oblidem els noms dels carnissers del passat (i potser cal agrair-ho), però la barbàrie i la deshumanització no s'obliden tan fàcilment. El que va passar a Auschwitz o a Dachau i a d'altres camps d'extermini nazis ha canviat la nostra manera d'entendre la vida i la història. El que no tenim resolt del tot és com gestionar-ne el record. Potser estaria bé recomençar el debat a partir del que plantejava la declaració dels membres del departament d'història de la Universitat de Duke (a Carolina del Nord, EUA) quan el 2001 es van decidir a rebatre les tesis negacionistes defensades per Bradley Smith, director de l'anomenat Committee for Open Debate on the Holocaust: no hi pot haver cap debat sobre la realitat de l'Holocaust perquè no hi pot haver cap dubte que el règim nazi va exterminar sistemàticament milions de jueus, gitanos, opositors polítics i d'altra gent.

EN UN DELS DIÀLEGS DEL FÒRUM de les Cultures, concretament el que portava per títol Conflictes: prevenció, resolució, reconciliació, Janja Bec Neumann, una escriptora i professora de sociologia de Vojvodina (aleshores encara dins l'Estat de Sèrbia i Montenegro) va confessar: "Quan em vaig assabentar per primer cop del genocidi que s'estava cometent a Bòsnia, amb la ment ho sabia, però amb el cor no ho volia saber". Aquest és el gran drama de molts conflictes, que els dirigents són mediocres o directament malvats i que la intel·lectualitat mira gairebé sempre cap a una altra banda i després construeix discursos morals per salvar-se. Què n'hem de fer d'aquesta gent? No ho sé, però no hi ha cap llei que pugui regular què fer amb aquells que sabien de la maldat i callaven.