• Imprimir

Apagada socialista

Vicenç Villatoro / Escriptor i periodista

JOAN CAMPS

Em fa l'efecte que els socialistes -els espanyols, els catalans, els barcelonins- encara no han decidit per què va haver-hi l'apagada elèctrica de Barcelona. Quan es produeix un esdeveniment important, els partits polítics generen una interpretació pública del que ha passat. Aquesta interpretació pot tenir aspectes tècnics, però té gairebé sempre un rerefons polític: hi ha una explicació política dels esdeveniments, que intenta establir per què van passar i què s'ha de fer perquè no tornin a passar. Doncs em fa l'efecte que els socialistes encara no han generat l'explicació política de l'apagada i que aquesta és la causa d'alguns silencis, d'algunes contradiccions -Clos i Castells diuen el mateix dia exactament el contrari- i de moltes perplexitats. S'ha de reconèixer que no he tenen fàcil. Com que manen a tot arreu, no els convé una explicació política que concentri les responsabilitats en l'Ajuntament de Barcelona, en la Generalitat o en el govern central. Però a més, els socialistes saben que la indignació per l'apagada elèctrica de Barcelona es va multiplicar perquè es produïa en un context de col·lapse general de les infraestructures catalanes. El ciutadà ja estava indignat pel col·lapse a l'aeroport, per les falles de Rodalies, per la sensació que aquí no funcionen coses que havíem quedat que funcionen en un país avançat. Per tant, l'explicació política no és només per una apagada -per tant, no s'hi val a parlar de l'atzar i del cable que cau-, sinó per una sensació creixent i compartida que les infraestructures són insuficients i estan envellides i que els serveis són precaris.

EM VA SEMBLAR QUE, EN UN MOMENT CONCRET, els socialistes buscaven un discurs polític confortable sobre l'apagada i el col·lapse de les infraestructures per dues vies, que es van demostrar sense sortida. Una, la més fàcil, era carregar les culpes al passat. Els problemes serien herència dels governs del PP a Espanya i de CiU a Catalunya, quan els socialistes encara no eren a tots els governs. Era una via, però una via morta: hauria pogut servir tres anys enrere, però avui -quan porten tres anys governant Espanya, quatre Catalunya i trenta Barcelona- ja han tingut temps d'apropiar-se de l'herència. L'altra via, embolicant-se en la bandera de les esquerres, era carregar les culpes en exclusiva a les empreses privades i suggerir que el problema van ser les privatitzacions. Però també es va demostrar una via morta. Podia servir contra l'Endesa del popular Pizarro. Però era difícil carregar les culpes en nom de la crítica a l'empresa privada a una Red Eléctrica de España presidida per un exministre socialista, que n'és president a proposta del llavors ministre Montilla i que té una companyia altament participada per l'Estat. I a més, carregar totes les culpes a la privatització no és un negoci polític, perquè al cap i a la fi els socialistes no tenen cap intenció de nacionalitzar l'energia. No pots senyalar el culpable sense proposar solucions.

DE MOMENT, DE DISCURSOS POLÍTICS SOBRE L'APAGADA i el col·lapse de les infraestructures catalanes, n'hi ha dos en el mercat. Un és el dels diversos nacionalismes catalans: hi ha apagada perquè no hi ha hagut inversió, perquè hi ha dèficit fiscal, perquè Espanya no ens torna en serveis el que s'emporta en impostos. És un clàssic, però eficaç. Castells -en la tradició catalanista- va apuntar cap aquí. Clos, no. L'altre discurs polític és el de la dreta espanyola: la llum s'apaga perquè els catalans es passen la vida dedicats al discurs identitari, a la llengua, a les dèries nacionalistes, i amb això obliden les coses concretes. Els governs de València o de Madrid, feliçment espanyols, amb la identitat espanyola assumida i resolta, es poden dedicar a l'economia i el progrés. Els dos discursos polítics que hi ha en el mercat -el del nacionalisme català i el del nacionalisme espanyol- ens poden semblar més o menys convincents o més o menys absurds. Personalment, em sembla pintoresc carregar els neulers a l'obsessió identitària dels catalans, quan els problemes es produeixen en infraestructures que depenen fonamentalment de la inversió de l'Estat. Però és igual. Hi ha dos discursos polítics. Els socialistes no han posat en circulació el seu. O ho fan aviat o s'acabaran apuntant a alguns dels que ja circulen. O la culpa és de la manca d'inversions, i ho corregeixen, o la culpa és de l'excés de catalanisme, i a veure què fan. S'admeten apostes.