• Imprimir

CADA DIA S'ASSEMBLA MÉS AL PAÍS DE XAUXA

Txumba-txumba

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

L'Estat del benestar és un model social que garanteix unes prestacions públiques bàsiques al servei de la igualtat i la justícia socials. I això va des de l'atenció sanitària, que al nostre país és excepcional en qualitat i extensió, passant per una àmplia educació obligatòria gratuïta -i una de superior a preus irrisoris-, fins als ajuts a les famílies -aquí, força limitats- i, molt aviat, el suport a les persones dependents, a part de l'atur i les pensions de sempre. Com se sap, a Europa aquest model és molt més avançat que no pas el dels Estats Units, i en general s'ha considerat que això afavoria el desenvolupament d'una societat europea més justa, més igualitària i, en definitiva, més cohesionada i amb menys tensions socials.

VULL DEIXAR CLAR QUE ARA NO EM PROPOSO pas discutir el model europeu de benestar. Certament, té molts avantatges respecte al sistema nord-americà, per bé que els crítics també saben mostrar-ne les limitacions. Per exemple, es podria dir que es tracta d'un model profundament paternalista, estil que en àmbits com el de l'empresa ha estat radicalment rebutjat pels mateixos obrers. En l'espai públic, en canvi, ciutadans i polítics ens entestem a demanar els uns, i a oferir els altres, més i més paternalisme. Ara, el que és indiscutible, és que aquest Estat del benestar sempre s'havia recolzat en una regla no escrita: la lleialtat dels ciutadans amb la comunitat nacional que, gràcies a l'aportació dels seus impostos, degudament redistribuïts, fa possible un equilibri que se suposa més just.

DONCS BÉ: CADA VEGADA ESTIC MÉS CONVENÇUT que, si el sistema s'enfonsa, ho farà per la fallida de la lleialtat que s'espera de cadascú cap a la comunitat nacional que el suporta, abans de perquè no quedin prou calés per seguir mostrant la generositat actual. Si més no al nostre entorn cultural, el primer punt de fractura s'ha produït quan el ciutadà ha deixat de veure's ell mateix com a part del col·lectiu que representen les institucions públiques. Actualment, demanem més i més a l'Estat del benestar amb una absoluta incapacitat per adonar-nos que qui finalment paga som nosaltres mateixos. S'ha instal·lat una relació entre administració i administrat en la qual el segon veu la primera com si fos una bóta de Sant Ferriol que, si no raja més, és per mala voluntat de qui té la caixa. En la nostra irresponsabilitat, som capaços d'imaginar que podem demanar serveis il·limitats, apel·lant a una mena de justícia universal que, conceptualment, cada dia s'assembla més al país de Xauxa.

LA CONSEQÜÈNCIA IMMEDIATA D'AQUESTA MANCA de lleialtat envers l'interès general, i una concepció de justícia social deslligada de la responsabilitat individual, és que aviat hom començarà a qüestionar la bondat de tanta "justícia" distributiva. Així, els que tenen consciència que és amb els seus impostos que es paguen certes formes de deslleialtat, per engany o per abús, s'emprenyaran. Hi pensava l'altre dia fent el recorregut que em porta de casa fins a l'estació del tren dels FGC, per cert, un altre servei públic sostingut per tota la comunitat i amb una petita aportació dels usuaris. I és que no vaig parar de sentir passar cotxes d'aquests que porten potentíssims equips de música i que omplen el carrer amb el típic txumba-txumba. Jo que sóc fill d'una ciutat tèxtil conec bé les conseqüències d'una exposició continuada a un alt nivell de decibels. I periòdicament apareixen estudis que mostren els riscos de sordesa en individus que escolten música, en auriculars o a la discoteca, a volums per sobre del que suporta l'orella. La reflexió immediata va ser: a més d'haver d'aguantar la pol·lució acústica que violenta la convivència social, ¿també hauré de pagar-los, quan arribin als quaranta anys, l'audiòfon corresponent?

COM QUE NO SÓC DEL PARER QUE L'ADMINISTRACIÓ es dediqui a fer-nos de papà i mamà, i com que certes prohibicions, per ben intencionades que siguin, es demostren inútils, només veig una solució a la conducta irresponsable d'aquests individus: que el sonotone se'l paguin de la seva butxaca. Sí, ja sé que això tampoc no resol les dificultats d'aplicació, perquè el problema és saber els límits d'aquesta hipotètica decisió. Fins on arriba la responsabilitat individual en totes i cadascuna de les malalties? ¿No és també una deslleialtat amb el país l'acumulació de suspensos que converteix una carrera de quatre anys pagada entre tots en una de set o vuit? De fet, s'han assajat alguns passos, però han estat molt polèmics, com el de la Gran Bretanya, de posar a la cua d'espera determinades intervencions cardiovasculars quan es tractava d'individus amb comportaments reiteradament irresponsables com el fumar.

EL QUE ESTIC DIENT ÉS QUE TAMBÉ EL MANTENIMENT de l'Estat del benestar tal com el coneixem depèn d'una cosa tan valuosa com el sentiment de pertinença a la nació, a la comunitat política, i, en definitiva, de la integració social i els sentiments d'identitat. I ho repeteixo: abans que no s'acabin els recursos econòmics, el sistema fallarà per raons d'identitat. Tot i que, ben pensat, també podríem arribar a la conclusió contrària: ¿i si els vincles de pertinença identitaris s'estoven, o es fan innecessaris, precisament perquè l'Estat del benestar ens avicia amb el seu paternalisme desmesurat?