• Imprimir

REVISAR A FONS ELS SISTEMES

L'oposició

Ignasi Riera / Escriptor

Des del 1979, després de les eleccions municipals de finals de maig, té lloc -passats els nervis dels pactes, marcats tant per les sensibilitats locals com per les raons dels partits que s'ho miren des del seu cel/infern- la constitució dels nous ajuntaments. No sempre es tracta d'una cerimònia senzilla. He viscut, en carn viva, les tensions i l'enjòlit dels darrers minuts, durant el recompte de vots dels regidors electes, amb el carrer ple de gent que esbroncava els uns i els altres. Un cop passat el tràngol, recomença la vida municipal. L'equip de govern es posa en marxa. Com que, al llarg de la vida, m'he doctorat com a opositor, em pregunto si funciona prou bé l'estatut d'opositor municipal. El de Parlament autonòmic és clar. La possibilitat de formular preguntes, de resposta obligatòria, orals o per escrit, més les interpel·lacions als/les membres del govern, així com els debats a l'entorn de la llei del pressupost, garanteixen els mínims a la persona que treballa en l'oposició. Mai no ho he tingut tan clar pel que fa als ajuntaments. Fet que contrasta amb la consigna que ens repetim des del 1979: par-ti-ci-pa-ció. Amb elaboració de reglaments ad hoc i amb convidats permanents a les cerimònies participatives, com les associacions de veïns... on et sorprèn que la mobilitat de càrrecs, en alguns casos, sigui tan escassa. Gairebé tan escassa com a les centrals sindicals, que també són el contrapunt, en nom de la dita classe treballadora, de la gestió política. ¿No seria bo que aprofitéssim l'estiu i la tardor, abans que ens arribi la pandèmia de les eleccions generals, per revisar a fons els sistemes d'oposició municipal?