• Imprimir

LA MILLORA DEL SISTEMA DE CONTROL DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

Evitar la corrupció

Guillem López Casasnovas Alfons Méndez Vidal / Catedràtic d'hisenda pública de la UPF Economista i interventor d'administració local

GUILLEM CIFRÉ

La nova gestió pública ha remarcat reiteradament que la manera tradicional amb què es controlen les activitats públiques és sovint la protecció que pot permetre emparar la corrupció més que el seu antídot. Complerts els procediments formals en els processos d'adjudicació, el respecte a les regles permet esvair les petjades que transiten de la discrecionalitat a l'arbitrarietat. És cert que hi ha controls, però a la pràctica s'efectuen sobre matèries menors i poc substantives, en basar-se més en el compliment normatiu que en la necessitat de justificar el cost benefici de les decisions efectuades.

PEL QUE FA A L'ADMINISTRACIÓ DELS FONS públics aquesta està sotmesa a diversos controls. En primer lloc, una categoria de funcionaris (els interventors) tenen atribuït el control intern de tots els actes amb contingut econòmic que es realitzin a mesura que es van produint. Més tard es produeix un segon control per òrgans externs: el Tribunal de Comptes i els equivalents que han creat les comunitats autònomes. Tanmateix, resulta decebedor constatar que ni l'existència dels primers ni la multiplicació dels segons han servit per reduir els casos de corrupció. En el cas de la intervenció ha existit una tendència a buidar aquest control: així, en municipis que tenen l'obligació de tenir places d'intervenció no les han creat o cobert; o ho han fet per la via "de la lliure designació" (com si els encausats en un judici poguessin triar el jutge!). D'altra banda, a la intervenció li correspon exercir també un control financer, mitjançant la realització d'auditories anuals. La manca de desenvolupament d'aquest precepte (especificant els ens obligats de realitzar-la, els mecanismes per posar-la en pràctica i els òrgans que l'han d'aprovar) ha fet que aquesta actuació quedi al calaix dels bons propòsits.

PEL QUE FA ALS TRIBUNALS I SINDICATURES de comptes, el problema rau en el fet que els seus informes, que es perden en el temps, s'han centrat més en els aspectes formals que en els aspectes materials i, a més, els Parlaments que els reben no tenen obligació de fer cas dels seus advertiments, primer perquè tota il·legalitat conté una irregularitat però no viceversa, i segon per la sovint excessiva manca de dependència d'uns respecte dels altres. Introduir l'obligació d'investigar les deficiències i irregularitats detectades -o justificar les raons de no fer-ho- faria molt més útil l'actuació d'aquests òrgans.

PEL QUE FA AL CONTROL DEL PRESSUPOST PÚBLIC patim també una situació paradoxal: els Parlaments i els plens dels ajuntaments han d'aprovar anualment els pressupostos, fet al qual es dóna una gran rellevància i que ocupa tota l'atenció dels polítics i dels mitjans. Malgrat això, al cap d'un any quan es produeix la liquidació del pressupost, on es compendien les despeses i els ingressos realment obtinguts i la realitat de l'actuació econòmica de l'entitat, aquesta sol ser aprovada sense més tràmit per l'alcalde o l'equip de govern. És a dir, que es presta la màxima atenció a les promeses però cap al seu acompliment. Una modificació legal que obligués a fer que els Parlaments i els plens aprovessin la liquidació anual dels comptes introduiria una dinàmica sens dubte diferent.

UNA PRÀCTICA QUE CADA COP s'està estenent més a l'administració pública és la intervenció dels polítics en la gestió directa dels afers públics a través de la molt versàtil figura del "personal de confiança" per involucrar-se també políticament en la posada en marxa i en el funcionament diari de l'administració. Es produeix així la paradoxa que una administració polititzada vigila que els ciutadans compleixin amb les seves obligacions, però no hi ha gaires mecanismes de control sobre el controlador.

VAL A DIR QUE, A LA PRÀCTICA, ELS CASOS de corrupció s'han donat majoritàriament en els àmbits de la contractació pública i l'urbanisme. Pel que fa a la primera, en moltes ocasions sembla que la normativa està enfocada sobretot al respecte formal de les regles de la lliure concurrència, tendència que s'ha accentuat amb l'aprovació de la darrera llei de contractes del sector públic el 2007. S'han augmentat els contractes que l'administració pot adjudicar de manera lliure, "a dit", que, en el cas de les obres, han passat de 30.050 a 58.000 euros, o adjudicats de manera opaca, sense publicitat, que també per a les obres han augmentat de 60.101 a 120.000 euros; fer més ús d'aquestes figures té el perill de facilitar l'amiguisme i el clientelisme. Pel que fa als contractes amb publicitat, tot i que a la nova llei s'han fet passes positives, encara manquen unes regles clares en relació als concursos, que actualment es poden dissenyar de manera totalment lliure pels polítics, sense cap restricció, i resoldre per la via de les anomenades contractacions "dirigides". En aquest sentit, s'haurien d'imposar restriccions sobre la composició de les taules de contractació i dels tècnics que informen els aspectes més materials dels contractes. Finalment, un altre aspecte a regular seria el del fraccionament dels contractes en què contrasta la solemnitat de les declaracions legals amb la migradesa dels instruments per evitar una pràctica que no és gens fàcil de detectar.

PEL QUE FA A L'ACTIVITAT URBANÍSTICA val a dir que la concentració de potestats en els ajuntaments és aclaparadora. Ells són els que elaboren i modifiquen els plans, els desenvolupen i els executen, i a més preserven la disciplina urbanística; decideixen on i qui pot construir, autoritzen la urbanització dels terrenys, donen les llicències i controlen que les obres s'executin segons el que s'ha autoritzat. És cert que les comunitats autònomes són les que aproven els plans generals i les seves modificacions, però la seva vigilància és distant i afecta més qüestions materials que possibles conflictes d'interessos. A més de tota aquesta concentració de poders, els ingressos de l'activitat urbanística reverteixen totalment en els ajuntaments per diverses vies: els aprofitaments urbanístics obligatoris (10% dels nous solars, a més dels equipaments públics), els ingressos per llicències d'obres i urbanístiques, l'impost de construccions, sobre les plusvàlues i finalment sobre totes les propietats construïdes (IBI).

SERIA BÀSIC PER REDUIR LA CORRUPCIÓ en l'àmbit immobiliari la separació de funcions: la mateixa administració no pot planificar el creixement urbà, executar el creixement, controlar aquest creixement i quedar-se amb tots els ingressos que genera. La planificació i la disciplina urbanística haurien d'estar en mans d'ens supramunicipals, i la modificació dels plans, que actualment, des del punt de vista material és gairebé lliure, hauria d'estar més limitada. Una altra via de millora que té l'urbanisme rau en el control intern que actualment es fa. Hi ha un contrast molt fort entre el sistema de controls de l'activitat econòmica municipal i el control intern urbanístic, en què no està sistematitzat i ni tan sols està regulat qui l'ha de fer. Actualment cada ajuntament ho fa a la seva manera, n'hi ha que utilitzen funcionaris, d'altres personal laboral, sense faltar càrrecs de confiança i assessors externs; tampoc hi ha uniformitat quant a les titulacions exigides. Per últim, l'establiment d'un informe anual urbanístic a l'estil del compte general, on es resumissin totes les actuacions efectuades seria un inestimable ajut a la transparència.