• Imprimir

ESPAIS I CONCEPTES ESBORRATS DEL PANORAMA POLÍTIC

Els sense nom

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Una de les conseqüències no volgudes o no previstes dels resultats electorals del 16-N del 2003, del seu desenllaç en forma de govern tripartit i del procés de reforma de l'Estatut consegüent, ha estat esborrar del mapa polític allò que fa molts anys Pilar Rahola n'havia dit l'espai de la "complicitat" nacional. Abans d'aquelles eleccions hi havia un territori ampli que, fonamentalment, incloïa votants, simpatitzants i molts militants d'ERC i CiU, i també amics del PSC i ICV. I tots pressuposàvem que, més enllà de la perspectiva curta i mitjana, hi havia uns objectius de futur que ens portaven al mateix horitzó. A més, el 16-N ens donava la raó, i creixíem, i ho vam celebrar.

HE DIT QUE TOT AIXÒ ES PRESSUPOSAVA, perquè és evident que en la jugada curta hi havia enfrontaments i desacords, és clar. Però es mantenia el supòsit d'una sentimentalitat comuna, d'un "fer país", d'una "reconstrucció nacional", que es compartia sense discussió. Hi havia un aire de família comú, malgrat els accents diversos. I dic aire de família gairebé en sentit literal, perquè a la mateixa casa, posem per cas, el pare votava CiU o PSC, i la mare (d'amagat) i el fill, ERC o ICV.

AQUEST ESPAI DE COMPLICITAT NACIONAL tenia molts noms possibles. Un era el de "nacionalisme", per oposició a l'espanyolisme. El qualificatiu "nacionalista" designava els que combatíem per ser reconeguts com a nació davant dels nacionalistes espanyols, als quals no calia dir-se'n, perquè ja tenien un Estat-nació propi. Tot ERC i CiU, i alguns sectors de ICV, i fins i tot del PSC, se sentien còmodes dins la capsa dels nacionalistes. Per tal que es vegi que no exagero, recordaré que en un llibre de Francesc-Marc Àlvaro, Què pensa Pasqual Maragall (Dèria Editors, 1998), el qui després seria president de Catalunya afirmava que "si em pregunten des de Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí" i, seguint una teoria molt maragalliana, afegia que el seu catalanisme no era una ideologia, sinó un "nacionalisme concret".

UN ALTRE DELS NOMS que va designar l'espai de complicitat nacional va ser el de "sobiranisme". Quan CiU va començar a marcar distàncies amb el PP, van emergir amb força els anomenats "sectors sobiranistes". Així és que, fos una sobirania "compartida", fos una sobirania com les de tot el món -la que volem els independentistes-, el sobiranisme tornava a aplegar gent de tota mena. Queda clar que no parlo de conceptes homologats per la ciència política, sinó dels usos pròpiament polítics, necessàriament ambigus, precisament per desdibuixar-ne els límits i construir fronteres poroses.

FINS I TOT EL 'CATALANISME' semblava que era un terme per designar un espai d'acollida generós. El llibre El nou catalanisme, compilat per Norbert Bilbeny i Àngel Pes (Ariel, 2001), reflexionava sobre un concepte que era definit com "el factor dominant de la convivència civil de la nació real" que havia de contribuir a la cohesió social, impulsar el país cap a la modernitat i fixar-se en Europa com a referent". No cal dir que la majoria de nacionalistes i sobiranistes haurien pogut acceptar aquests criteris com a propis.

PERÒ AIXÒ ERA FINS FA TRES ANYS. De llavors ençà, ens hem carregat tota aquesta promiscuïtat d'espais i de noms. ERC, sobretot des del 2003, s'ha desmarcat de qualsevol vel·leïtat nacionalista. No en són, o no en volen ser, o no se'n volen dir, que pel que fa al cas és el mateix. Per la seva banda, a CiU ja no se'n parla de sobirania. És cert que l'expressió va causar alguna via d'aigua dins el mateix partit, la que van sentir més, la de Pere Esteve, a qui enyoro profundament en aquestes hores de sotsobra. Però en el programa electoral de CiU del 2006, la paraula sobirania hi surt, exactament, zero vegades. Pel que fa al catalanisme, finalment, es tracta d'un espai esborrat. Ara, el PSC parla dels catalans, i prou. Aquell catalanisme que volia ser còmplice, ha desaparegut del PSC en acte de servei. Certament, ara tot és més clar, sí: ara les fronteres entre partits són impermeables.

TOTAL: QUE ARA, QUALSEVOL PACTE POSTELECTORAL que es plantegi -jo sóc dels que creuen que, d'explícit, no se'n plantejarà cap, sigui quin sigui el resultat- ja no serà un pacte de complicitat ni sobiranista, ni nacionalista, ni catalanista. Ara, si n'hi ha, serà un pacte de pura supervivència, políticament obscè, sense territori ni horitzó comú. No hi haurà res a compartir, que no siguin cadires.

TANMATEIX, A DEU DIES DE LES ELECCIONS, aquesta història el guió de la qual ja està escrit, m'interessa ben poc. El que m'interessa és l'espai de complicitat nacional desaparegut en la batalla. Ara, catalanistes expulsats, nacionalistes sospitosos, sobiranistes traïdors, independentistes independents, ens hem quedat sense nom. No tenim nom nosaltres, ni té nom el nostre espai, que és ben bé polític, nacional, sí, però que no és partidista.

PERÒ ATENCIÓ: AIXÒ NO ÉS UN LAMENT. És una advertència. Perquè els "sense nom" existim i no som uns espectres d'allò que vam ser un dia. I sense marca, potser encara som més perillosos. Vull dir que, si és per nom, que ningú no pateixi: després del dia de difunts ens n'inventarem un de nou, i sense permís de cap burot.