• Imprimir
• Enviar

LA POLÍTICA EUROPEA TORNA A SENTIR ATRACCIÓ PEL CENTRE

La implosió francesa

Vicenç Villatoro / Escriptor i periodista

DANIEL BOADA

França és un dels grans laboratoris de la política europea. Allà es poden endevinar sovint tendències que d'una manera o altra recorren el continent i ens arriben a nosaltres. Així, les eleccions presidencials franceses anteriors van ser un dels episodis més clars d'un fenomen que s'anava produint a molts llocs, el que podríem anomenar l'explosió o la centrifugació dels mapes polítics. En les presidencials anteriors, a França, el vot va fugir dels espais centrals per trobar refugi en els espais perifèrics, extremistes o exòtics. L'Europa de la postguerra europea construeix mapes bipartidistes o com a màxim amb tres partits: gairebé arreu, socialdemòcrates, socialcristians i liberals. Durant uns anys ha semblat que la tendència -que França representava d'una manera especialment clara- era que la suma dels vots que habitaven aquest espai central s'aprimava i s'engreixaven l'extrema dreta, l'extrema esquerra i algunes opcions més o menys exòtiques i especialitzades a la perifèria del sistema.

A LES PRESIDENCIALS ANTERIORS, aquest fenomen es va produir a la primera volta, i la segona volta no va deixar espai per corregir-los, perquè hi van passar Chirac i Le Pen, un representant per tant de l'espai central des de la banda dreta i un representant dels espais extremistes emergents, també des de la banda dreta. Va guanyar Chirac, però l'explosió del mapa ja s'havia produït. Per contra, aquesta vegada la primera volta de les eleccions franceses ha estat absolutament implosiva: els vots han anat dels extrems i de les perifèries cap al centre. Les dues opcions que encarnen l'espai central han col·locat els seus candidats a la segona volta. El tercer més votat participava també de l'espai central i de fet es volia situar enmig de Sarkozy i Royal. Per contra, les propostes més radicals, més extremistes o més exòtiques han fracassat. El Front Nacional de Le Pen continua tenint un percentatge molt alt -i amb això desmenteix que l'èxit de Sarkozy sigui exclusivament haver atret el vot útil de dreta-, però el conjunt del mapa polític francès busca el centre, quan en les eleccions anteriors se n'allunyava.

SEMBLA CLAR QUE LA POLÍTICA EUROPEA torna a sentir l'atracció del centre. Aquest seria el sentit també del bon paper de Bayrou i sobretot de la seva intenció de fundar un nou Partit Demòcrata a França. Que coincideix en el temps amb una iniciativa italiana en la mateixa direcció. La política espanyola sembla que queda al marge d'aquest viatge al centre, potser perquè de vegades sembla que en el mapa espanyol estricte el centre és una ratlla, no un espai, a Espanya. Pel que fa a la política catalana, l'atracció del centre s'ha anat diluint els últims anys i pot ser que la nova tendència europea ens arribi amb retard. O que ens en quedem al marge, entotsolats en una antiga dinàmica frontista.

ÉS PROBABLE QUE LA IMPLOSIÓ FRANCESA sigui reactiva. Després de les pegues evidents que va provocar l'explosió -per exemple, deixar l'esquerra fora de la segona volta-, ara s'ha buscat més el vot racional que no pas l'emotiu. La consigna de l'anterior explosió semblava ser: voteu amb el cor, que el seny ja ho arreglarà a la segona volta. Voteu per castigar el sistema, que a la segona volta ja recuperarem el pragmatisme. Però va resultar que a la segona volta ja no va haver-hi opció. Per tant, ara el seny i el pragmatisme han funcionat ja a la primera. No fos cas. Però més enllà de la reacció, sembla que la política europea torna a ser sensible a la crida del centre, que durant uns anys semblava que més aviat espantava. I això no ha empès els electors a quedar-se a casa, sinó tot el contrari.

PERÒ LA IMPLOSIÓ FRANCESA s'ha vist afavorida, al meu parer, per altres factors. El primer, la renovació profunda del discurs de l'espai central. Sarkozy pot agradar o no, però és un profund renovador. Diu coses que no es deien. Royal no és Jospin. No ha quedat gaire clar què és, però en qualsevol cas s'allunya del discurs més dur del socialisme francès. Bayrou ha fet de la paraula centre la seva bandera. Són noms nous i sobretot discursos nous, menys dogmàtics, menys acomplexats.

L'ALTRE FACTOR ÉS EL MATEIX SISTEMA ELECTORAL. Certament, França té una República presidencialista. Però no deixa de ser un exercici de democràcia profunda aquest sistema amb dues voltes per escollir càrrecs que no són estrictament de gestió, sinó de lideratge i d'alta representació. Els francesos seleccionen dos diguem-ne finalistes i acaben decidint entre un o l'altre. Tots els francesos. Bayrou o Le Pen podrien dir als seus electors que els recomanen votar a la segona volta Sarkozy o Royal. Però decidiran els electors. En altres llocs, com aquí, la segona volta no es fa a les urnes, sinó als despatxos. Cada sistema té els seus avantatges i els seus inconvenients, però que els francesos -com els americans- puguin escollir el seu president i el seu cap d'Estat, i no s'hagin de conformar en el millor dels casos a escollir aquells que l'escolliran, em sembla envejable. Democràticament envejable.