• Imprimir
• Enviar

IMMIGRANTS I BURGESOS CATALANS DURANT EL FRANQUISME

Victòries de Franco (2)

Hèctor López Bofill / Professor de dret de la UPF

El president de Ciutadans, Albert Rivera, replicava a la primera part d'aquest article a la bústia d'aquest diari tot acusant-me de desfermar l'odi contra Espanya i oposant el meu suposat caràcter intolerant a la seva concepció del pluralisme i del respecte per la diversitat d'identitats. En efecte, la seva actitud des de l'escó del Parlament i els seu discurs polític és un excel·lent referent per il·lustrar la seva idea del pluralisme que coincideix força amb la que se sosté des de la identitat nacional espanyola, la mateixa que Franco va imposar a cop de bota militar. Es tracta del pluralisme, de la identitat i de la diversitat que es deriva de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, com diu l'article 2 de la Constitució, nítida línia de continuïtat amb la dictadura que encara hem de suportar.

PLURALISME, PERÒ BRANDANT LA SAMARRETA de la selecció espanyola al Parlament; multilingüisme però esclafant el procés de normalització i d'immersió que asseguri la supervivència del català; respecte a la diversitat sempre que Catalunya no s'allunyi ni un mil·límetre de la seva condició de regió espanyola. Vet aquí fins on ha degenerat el discurs del cosmopolitisme i del no-nacionalisme exhibit per Ciutadans però també exalçat des del PP o des del PSC: a ser espanyols. I, en efecte, mentre no hi hagi un gest de reafirmació catalana que, per cert, esmicoli el marc constitucional heretat de la Transició, continuarem amb el nostre passaport espanyol, representats per la selecció espanyola, en un Estat que continua prohibint parlar en català a les seves institucions centrals i que només té un concepte de nació uniforme i aplanador: el mateix concepte que tenia Franco, però ara recolzat per la majoria demogràfica dels no catalans, dels no bascos, dels no gallecs i dels que no comparteixen altres identitats nacionals i que, casualment, componen el grup més nombrós de les Corts Generals espanyoles. Precisament perquè qualsevol noció propera al pluralisme repugna a la identitat nacional espanyola majoritària, com li repugna a Rivera, que la Constitució mai no es reformarà en un sentit favorable a la diversitat. En la impossibilitat de reformar la Constitució per garantir i promoure la pluralitat nacional s'expressa allò del atado y bien atado franquista o, altrament dit, el franquisme en democràcia. I, insisteixo, només la voluntat majoritària en el territori d'una identitat nacional no espanyola podria desballestar el cercle de complicitats en defensa de la unitat nacional de l'Estat que la dictadura va bastir i que la Transició va legitimar.

PERÒ TÉ RAÓ ALBERT RIVERA EN EL SENTIT QUE L'ONADA d'immigració que el franquisme va impulsar per espanyolitzar Catalunya després de la Guerra Civil i alguns dels seus descendents no integrats (bona part de la cada cop més exigua base electoral de Rivera, però també del PP o del PSC) no són els únics agents avui dedicats, de forma conscient o inconscient, a frenar qualsevol gest sobiranista i a promoure l'assimilació de Catalunya a Espanya. D'ençà del gener de 1939 alguns d'ells, certament, van fer fortuna aprofitant les oportunitats d'un país ocupat. Combregant amb la ideologia del règim (alguns havien lluitat a la guerra amb Franco) van saber col·locar-se en el paisatge que oferia una Catalunya devastada i van prosperar en els nínxols econòmics, culturals i socials que havien deixat els sectors catalanistes i republicans esborrats del mapa. Els menys ambiciosos en tenien prou amb alguna plaça de funcionari, exercint de Guardia Civil, com el progenitor d'alguna futura candidata a la Presidència de la Generalitat. D'altres van erigir grans imperis empresarials que encara avui, a través dels seus descendents, exerceixen de poders fàctics en els moments clau.

PERÒ, REPETEIXO, ÉS VERITAT que part de la immigració encoratjada pel franquisme i els seus descendents no són els únics efectius que avui engreixen les files de l'unionisme. També hi ha la burgesia catalana que va pactar amb Franco quan van fugir de Catalunya esparverats amb la revolució social de 1936. L'altre braç, tal vegada més musculat, dels que avui recelen de la independència de Catalunya, en bona part perquè encara confien en els beneficis dels mercats captius espanyols que la política franquista els va proporcionar.

EL MÉS ASTORANT D'AQUESTA CASTA, la dels cognoms catalaníssims que Rivera m'acusa de no tenir, no va ser sols la capacitat d'autodestrucció de la seva identitat per mantenir els seus patrimonis i tal vegada ampliar-los, sinó la infinita disposició a continuar essent humiliats i perdre tota dignitat per preservar un bocí de la tacada que Espanya encara els assegura. Aquest era durant els anys 30 i 40 el grup dels Bertrand i Serra, dels Muntades, dels Sedó, dels Amat, dels Güell, dels Terrades, dels Caralt, dels Despujol, dels Viladomiu, dels Garriga-Nogués (també dels Cambó) de tants i tants altres que no es van resistir a la paradoxa de finançar les bombes que destruïen el país que havien creat i que després de la victòria ells i els seus descendents van optar per passejar-se pel Polo o pel Liceu sense deixar de parlar en castellà.

DE VEGADES RELLEGEIXO LES CARTES dels burgesos catalans còmplices de Franco que, després de la victòria del Generalísimo i restituïts en les seves propietats, encara havien d'abjurar públicament del seu passat catalanista. Atenció a aquestes paraules de Miquel Mateu i de Josep Maria Milà, comte de Montseny, de l'abril del 39: " [...] la cruenta expiación de la guerra, con sus terribles quebrantos y sus cruelísimas pérdidas, han producido en nuestros paisanos el anhelado fruto de redención en que habíamos soñado los que, pese al calvario de decepciones sufridas, opusimos durante toda la vida el amor a España y la fe inquebrantable en sus altos destinos, como eficaz contraveneno al desvío suicida y a las enfermizas y empozoñadas ficciones que tantas veces habíamos visto triunfar y prosperar en este hermoso y para todos bien querido rincón de nuestra Patria". No hi veig molta diferència entre això i l'actitud que van expressar alguns successors en el càrrec d'aquests prohoms, quan en aquesta primera dècada del segle XXI, el procés de reforma de l'Estatut va desfermar a Espanya una onada de catalanofòbia i la resposta va consistir a subvencionar la selecció espanyola i renovar el pacte de vassallatge amb els senyors de la patria comuna. Hem d'aprofundir en la memòria històrica, la passada i la recent.