• Imprimir

REACCIONS INADEQUADES AL CAS MILLET I L'OPERACIÓ PRETÒRIA

Molt pitjor que la corrupció

Salvador Cardús / Professor de sociologia de la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

CRISTINA LOSANTOS

Al'oportuníssim llibre Breu història de la corrupció de Carlo Alberto Brioschi que acaba de publicar La Campana, hi ha la citació d'un d'aquells sarcasmes lúcids de Bertolt Brecht, segons el qual, un dia el cap de govern es podria llevar i dictar un decret que digués: "El poble ens ha decebut. Si no compleix el seu deure, el govern el dissoldrà i n'elegirà un altre". I és que hi ha reaccions davant dels presumptes casos de corrupció que assolen el país que ens acosten molt a aquesta mena de capgiraments perversos que provoca la necessitat malaltissa de buscar culpables per tot arreu. Des del meu punt de vista, en canvi, allò que realment mesura la qualitat democràtica d'un país no és pas que hi hagi més o menys corruptes, sinó la manera de reaccionar-hi i de posar-hi remei. I, com que certament el nostre país viu hores baixes, les nostres respostes als casos de corrupció són més significatives del mal moment que passem que no pas les mateixes corrupteles.

ARA MATEIX, DAVANT DEL PARELL DE CASOS recents de presumpta corrupció, s'hi ha reaccionat de dues maneres completament oposades, però des del meu punt de vista, totes dues inadequades. En primer lloc, hi ha qui ha fet un exercici de generalització i ha considerat que uns casos concrets eren el reflex d'un estat general de dissolució moral de la societat. És allò que sempre he trobat tan antipàtic de "tenim els polítics que ens mereixem". Per tant, si ells són corruptes, és que la societat sencera n'és. És l'"estem degenerant", que tant ens agrada i que ho justifica tot, inclosa la misèria moral que acompanya tota mirada desesperançada. Aquesta mena d'anàlisis tenen un doble perill. D'una banda, estenen l'ombra de sospita damunt de tots i cadascun dels ciutadans. No és que no es respecti la presumpció d'innocència, sinó que es decreta la presumpció de culpabilitat, per bé que s'accepta que hi ha quatre ingenus que s'escapen heroicament de tenir les mans untades, entre els quals, no cal dir-ho, hi ha l'autor de l'anàlisi. L'altre perill és que aquesta generalització de la sospita situa la resolució del problema en una cosa tan incerta i improbable com és la remoralització del conjunt de la societat, canvi que es passaria inevitablement per l'adoctrinament i la inculcació d'uns valors "perduts". En resum: que per salvar una minoria de malfactors, es condemna tothom a suportar l'inútil adreçador de la propaganda moralitzant.

L'ALTRA MANERA DE REACCIONAR davant dels dos casos sota investigació judicial ha estat la d'aprofitar-los per treure'n profit. Així, per posar dos exemples d'aquesta setmana, mentre Aznar al Círculo Ecuestre arribava a l'original conclusió que la corrupció és conseqüència de l'excés d'autonomia i de la desvertebració d'Espanya, en López Tena a l'AVUI opinava que el problema ve de la dependència i de la manca d'un projecte propi de Catalunya. I mentre el PSC i la seva bateria mediàtica s'han dedicat a intentar embolicar CiU en el cas Millet, ara alguns dirigents de CiU s'hi tornen i miren de treure profit del cas de Santa Coloma, arrossegant-hi tot el PSC. I, esclar, la resta de partits petits escombren cap a casa assenyalant amb el dit, hipòcritament, vagues complicitats sociovergents. És ben bé que la noció de presumpció d'innocència, en aquest país, ens la prenem com un preàmbul retòric obligatori, com les antigues advertències prèvies sobre el contingut eròtic d'una pel·lícula però que, precisament per l'advertència, encara esdevenien més llamineres. De manera que, després de la jaculatòria, les conclusions de les nostres anàlisis obliden del tot què significa la paraula presumpte i ens tirem de cap a treure conclusions d'una sentència anticipada.

HE DIT QUE EL QUE MOSTRA LA FEBLESA del nostre país, des del meu punt de vista, és l'oportunisme de les reaccions. No s'hi val a estendre la sospita sobre tothom, ni és legítim aprofitar l'ocasió per fer passar aigua pel nostre molí. La corrupció té una llarga història en tota mena de règims polítics i ha temptat tota mena de persones simplement perquè la corrupció parla de la condició humana. En canvi, la grandesa de les nacions no està a voler canviar la condició humana, sinó a preveure-la i a saber-hi reaccionar. No tinc notícia que una de les més grans estafes recents, la del financer Bernard Madoff, hagi dut els Estats Units a posar en qüestió el nivell d'exigència ètica dels nord-americans, sinó que l'han jutjat ràpidament i l'han engarjolat. Ni tampoc els casos generalitzats d'abús de privilegis econòmics dels parlamentaris britànics no ha dut la Gran Bretanya a discutir la bondat del sistema democràtic, sinó que gràcies al coratge periodístic no partidista del diari que ho va denunciar, s'han tornat els calés i s'ha acabat amb la carrera política dels aprofitats. Vet aquí la veritable grandesa del sistema democràtic: saber reaccionar amb exemplaritat.

SI ELS DOS CASOS DE PRESUMPTA CORRUPCIÓ ens haguessin trobat en un moment políticament bo, amb plena confiança en el sistema, la reacció general hauria estat exactament la contrària d'ara. Res de desmoralitzacions i entristiments. Al contrari, hauríem celebrat que la justícia hagués fet la seva feina. Tampoc ningú no hauria sortit a vincular unes conductes sospitoses amb una pretesa manca d'exigència ètica del conjunt de la societat. Al contrari, hauríem estat capaços d'exhibir l'exemplaritat de la majoria de pràctiques honorables. I ningú no hauria gosat aprofitar l'ocasió per empastifar els altres. Al contrari, des de la seguretat en un mateix, els veritables líders s'haurien compromès en un comportament encara més estricte.

I ÉS QUE AQUEST COMPROMÍS AUTOEXIGENT, de rigor cap a un mateix, és l'única via de recuperació de la confiança en el sistema democràtic, les seves institucions i els nostres representants. Perquè el drama actual de la política és que no hi ha cap partit que estigui lliure de sospita de corrupció o nepotisme. I, per tant, sense una catarsi prèvia, sense sortir a demanar perdó pels abusos comesos, cap dels nostres partits actuals no està en condicions de recuperar la credibilitat. El perfil baix de la democràcia del nostre país, com he volgut sostenir en aquestes ratlles, no l'assenyalen ni Millet ni Muñoz, sinó la mena de reaccions que han provocat. Massa gestos histriònics d'autodefensa i pocs de reconeixement de la incapacitat per dotar al sistema d'unes millors garanties de control i transparència. En definitiva, massa arrogància i massa covardia polítiques, dues qualitats molt més perilloses que el pitjor cas de corrupció imaginable.