• Imprimir

LA POLÍTICA INTERESSA CADA COP MENYS A LA GRAN MAJORIA DE LA POBLACIÓ

Tornant a casa

Montserrat Nebrera / Professora de dret constitucional a la UIC

JAUME BATLLE

Ahir vaig tornar a Esplugues de Llobregat, el que va ser el meu poble durant vint anys, per presentar a l'Avenç Centre Cultural En legítima defensa. L'acte es va fer gràcies a la generosa i cordial invitació del centre, però amb l'especial protagonisme del seu president, un cavaller, en Sergi Recasens, i la magnífica presentació de la Maribel. Gràcies!

RECONEIXEM-HO: ÉREM POCS, tot i que ben acompanyats per una televisió, ETV, que ha fet bandera de la principal virtut que pot honorar els mitjans de comunicació, la seva independència, raó per la qual, entre altres coses, va reflectir la realitat de l'acte tal com era, no la va amagar com altres fan amb fotos que ens retornen a l'època franquista, on al voltant de l'orador de torn, a més del teleprompter amagant les seves mancances oratòries, no hi ha més que la cohort nodrida i ben pagada que l'acompanya.

JO NO VAIG AVISAR CAP de les persones que a hores d'ara, llegint això, potser estaran dient que va ser una oportunitat perduda per fer gruix, per demostrar que ja som molts. No m'interessa, tot i ser cert que ja som molta gent, perquè en realitat no som pas res si ho comparem amb cinc milions de votants, amb més de set milions d'habitants de Catalunya. Ni per aquest moviment nostre ni per a cap partit, es posin com es posin, amb les seves míseres i inflades militàncies, amb els seus autocars amunt i avall per omplir els actes, per a la foto, per a la premsa amiga, per a la tele connivent.

ÉREM POCS, DONCS, DE MANERA VOLGUDA per mi i també pels altres, puc imaginar que de manera manifestament intencionada per part de tota aquella gent que viu de la política, però no vol saber què opinen els altres, no fos cas que en consciència es veiessin canviant d'opinió. Però també érem pocs perquè molta gent (que sí que havia omplert la sala en ocasions anteriors per veure personatges que viuen de l'espectacle, com María Antonia Iglesias) va decidir que, després de tanta pluja, era millor gaudir del sol que tancar-se en una sala on no hi hauria, d'això n'estaven segurs, Belén Esteban.

TOT PLEGAT, NORMAL. Per a la gent que es dedica a la política, sentir-se dir certes coses no és agradable; per a altres, totes aquelles persones que amb bona fe (o sense) s'han embarcat en un somni que veuen cada cop més proper, com és la independència de Catalunya, aquella sessió no podia ser més que una inquietud, perquè el meu lema és que amb la classe política que ara tenim no val la pena més independència que la que ens pugui allunyar de la casta, i això és equivalent a tornar a endarrerir el seu somni; o potser deixar-lo.

PERÒ EL GRUIX DE LES PERSONES no feien cap tipus de reflexió: ofegada (o no) per la crisi, la major part de la gent gastava en aquell moment els seus diners (propis o enèsimament prestats) al bar de la planta baixa de l'Avenç. Vint anys de política sense ètica dóna de si el que hi ha: votants fidels fins a la mort de polítics que sistemàticament els estafen, els roben, els menteixen, mentre continuen al capdavant de les formacions; una tropa creixent de perseguidors de sants grials que, si arribessin, toparien de morros amb la dura realitat que el seu objectiu no és com l'imaginaven. Però l'exèrcit gegantí és un altre: un munt de gent estesa al sol de la tarda, intentant oblidar malsons hipotecaris i d'altra mena, carn d'abstenció convençuda que el millor que poden fer és viure paral·lelament a la política, sense adonar-se que això, a l'Europa socialdemòcrata i endormiscada el segle XXI, sols l'apropa a models com Itàlia o Argentina.

EL MILLOR: ENTRE EL PÚBLIC vaig trobar vells coneguts, persones que formaven part del meu context vital quan la meva manera de veure el món va canviar; quan els meus fills em van fer comprendre que ja no em devia a mi sola, que alguna cosa era imprescindible fer per tal que les generacions futures es puguin recordar com ja nosaltres ho podem fer d'aquells que van donar el millor del seu temps pel nostre futur. No recordo el meu pare al sol de la tarda ni un sol dia en tota la seva atrafegada vida, i ja no dic ma mare. Però potser allò també era massa.