• Imprimir

LA NOVA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I LA DESPROPORCIÓ MUNICIPAL

Suprimir municipis

Jaume Clotet / Periodista

RUT BISBE

Fa un mes i mig, el Parlament va aprovar la creació del municipi de la Canonja, que fins ara formava part de Tarragona. Es va fer per llei perquè s'incomplia un dels requisits per a la creació de nous municipis: una distància mínima de tres mil metres de sòl no urbanitzable entre el nucli matriu i el nucli segregacionista. Amb la Canonja ja tenim 947 municipis catalans i és un bon moment per analitzar, en ple debat sobre les competències municipals, la seva dependència de la construcció, la seva falta de recursos i els seus problemes crònics, si a casa nostra no hi tenim massa ajuntaments.

LA SUPRESSIÓ DE MUNICIPIS (podem dir-ne fusió o agregació per fer-ho més amable) no és cap mesura estrafolària ni cap utopia impracticable. És, això sí, una mesura valenta i eficient, i una vegada més els països escandinaus ens marquen el camí. A més, aquests països tenen una població similar a la nostra i per això la comparació és doblement interessant.

Agafem el cas de Dinamarca, que és el país que ho ha vist més clar. Fins l'any 1970 aquest país de 5,5 milions d'habitants tenia 1.098 municipis. Aquell any el govern va aprovar una reforma radical i va rebaixar-ne la xifra a només 275. L'objectiu era dotar els consistoris de sostenibilitat financera i professional, millorar els serveis a la població i optimitzar la despesa. Una reforma posterior, duta a terme el 2007, va reduir la xifra fins a 98 municipis. Aquesta última reducció ha suposat passar de 4.685 regidors a 2.522, fet que evidencia l'estalvi pressupostari i burocràtic de la mesura.

TENIM TAMBÉ EL CAS SUEC, país on l'any 1930 hi havia 2.532 municipis. A partir dels anys cinquanta, els successius governs van dur a terme diverses reformes, algunes voluntàries i altres forçades, que van reduir aquesta xifra astronòmica a només 290 municipis. La llei permet la creació de nous municipis, però cada nou ens ha de tenir un mínim de 5.000 habitants. Suècia té 9,3 milions d'habitants.

PODEM OBSERVAR ENCARA un tercer cas. Fins al 2007, la tan admirada Finlàndia tenia un mapa municipal basat en les distàncies que es podien recórrer en carro o a cavall, un sistema molt pràctic fa un segle, però avui completament obsolet. Per això fa tres anys que el govern impulsa la fusió voluntària de municipis. Des de llavors, se n'han produït una trentena, que han afectat més de 90 antics municipis, i s'ha reduït la xifra d'ajuntaments de 404 als 342 d'avui, i el procés encara està en marxa. Finlàndia té 5,3 milions d'habitants.

COM QUE ELS CATALANS NO SOM finesos, a Catalunya la dissolució de municipis té com a principal obstacle la mateixa corporació afectada i molt principalment el seu alcalde, a banda dels partits polítics, que la primera cosa que farien és comptar quants alcaldes i regidors perdrien. És per això que les dissolucions i agregacions voluntàries no funcionarien a casa nostra i només podran ser imposades per llei. La nova organització territorial, en tràmit parlamentari, suposarà la substitució de les quatre diputacions per set o vuit vegueries, i podria ser l'ocasió per embolcallar canvis més profunds en el sistema administratiu del nostre país.

FA DEU ANYS, A INSTÀNCIES del llavors conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i Lleida, Miquel Roca va coordinar un informe sobre el model d'organització territorial que duu el seu nom. El document advocava per la creació de les vegueries i de noves comarques, però també demanava l'agregació dels municipis de menys de 250 habitants amb els seus veïns per enfortir els ajuntaments, optimitzar la gestió financera, millorar la prestació de serveis i reforçar la interlocució. Segons les dades de l'Idescat, l'any passat hi havia a Catalunya 179 municipis que no arribaven a aquesta xifra. En el seu moment la idea es va abandonar per la histèria i la cridòria que es va aixecar al territori, tot i que en privat molts polítics es mostren favorables a emprendre una mesura similar. Però la por, aquest sentiment tan íntimament lligat als catalans, ha enviat sempre la qüestió al calaix de les coses pendents.