• Imprimir

Bústia

Altra vegada: 'Lo riu és vida'

Aznar va voler imposar un Plan Hidrológico Nacional i la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) va oposar-s'hi. Per oportunisme polític, la premsa afí a l'oposició va difondre àmpliament la convocatòria de les manifestacions. D'aquesta manera, el 25 de febrer del 2001 la marxa Per una nova cultura de l'aigua va aplegar 300.000 persones a Barcelona! Després, Zapatero derogà el PHN, però ell i el tripartit han seguit la política de transvasar aigua a través de molts petits transvasaments que, en conjunt, són igualment perillosos. Per això la PDE convoca una gran manifestació a Barcelona per diumenge que ve, a les 12 h, a la plaça Urquinaona. S'exigeix al govern espanyol que compleixi les directives europees sobre l'aigua i fixar els cabals mínims dels rius -en especial del Ter, el Segre i l'Ebre- per no sobreexplotar-los, cosa que pot fer desaparèixer el delta de l'Ebre. Aquesta vegada, però, cap gran partit, ni mitjà de comunicació els dóna suport. Aquesta vegada la gent de l'Ebre només ens tenen a nosaltres.

Jordi Oriola i Folch

Barcelona

Disposat a retornar

Senyor José Luis Rodríguez Zapatero, estaré encantat de retornar els 400 euros (més ben dit, 800, perquè va ser durant dos anys, oi?) que mai m'havia d'haver donat per mirar de pal·liar el problema que vostè mateix ha creat. El que li demano a canvi és que es disculpi per una feina horrorosa al capdavant del govern d'Espanya i que plegui immediatament, no fos cas que ens enfonsés més.

Daniel Vives i Casals

Barcelona

El dilema espanyol?

Llegint l'article El dilema espanyol (AVUI, 22 de maig), signat per 62 articulistes de diferents diaris catalans, quedo perplex de constatar que ments tan clares i esperits tan intel·ligents s'hagin avingut a llançar una enèsima advertència a Espanya que si no hi ha una sortida digna només ens queda la via de la secessió. Encara no s'han adonat que ja no hi ha dilema, que l'únic camí possible es la independència?

Encara creuen verament que és possible esperar una proposta digna i assumible de la part d'Espanya? Encara creuen que val la pena llançar una advertència perquè reflexionin? Realment em faig creus que en comptes de signar aquest article dirigit a Espanya no hagin signat un article destinat als catalans proclamant clar i net que no hi ha altra sortida possible que la secessió. Tots o quasi tots ho saben i ho pensen, però encara no gosen dir-ho i signar-ho junts. Realment tenim una intel·lectualitat que deu creure que la seva fe pot moure Espanya. No sé si pensar que són uns ingenus o que encara pateixen la síndrome del colonitzat.

Realment no entenc que no vegin que no es tracta pas de cap dilema espanyol, sinó d'un dilema ben català: gosar ser lliures o seguir pensant que l'amo mereix respecte i cal, pobret, donar-li una darrera oportunitat.

Agustí Nicolau Coll

Mont-real (Quebec)

Professora de la concertada

Des de fa quinze anys sóc professora de centres escolars concertats. Durant aquests anys ens ha quedat molt clar a tots els que treballem en el sector que no som funcionaris. No ho hem estat mai quan ha tocat decidir l'horari laboral i les hores lectives que treballem, unes quantes més (7 a la setmana) que les que es treballen en els centres públics. Tampoc ho hem estat mai -funcionaris- en el moment de decidir els salaris que percebem, molt per sota dels dels nostres companys.

Tampoc hem estat considerats funcionaris quan hem volgut participar en algun curs de formació o computar punts per a concursos de mèrits en igualtat de condicions. Però el nostre treball és vocacional i no era essencialment necessari ser considerats funcionaris per intentar fer-ho bé i procurant millorar cada dia.

Encara que som conscients que l'esforç actual ha de ser col·lectiu, m'he sentit especialment ferida i feble quan de cop i volta, en el moment difícil, el conseller Castells anuncia que s'ha decidit, inopinadament, aplicar la retallada salarial al nostre sector.

Nosaltres duem molts anys d'esforç econòmic continuat i callat, davant aquesta situació, i no deixa de ser molt irònic i dolorós que se'ns equiparés en aquestes circumstàncies, que són altra vegada desfavorables i proporcionalment més greus en el nostre cas.

María Serra Gómez

Girona

El desencant

Digué Abraham Lincoln: "Es pot enganyar tothom algun temps, fins i tot es pot enganyar algunes persones tota la vida... però no es pot enganyar tothom tota la vida". Al trampós, a la curta o a la llarga, se li descobreix el pastís i aleshores ja perd tota la credibilitat.

Encara que alguns -qüestió de masoquisme- pot ser que estiguin encantats amb el desencant. Algú va dir una vegada que els espanyols no es mereixen un govern que els menteixi. Doncs, a qui correspongui, que en vagi prenent nota. Sense assenyalar ningú, és clar, que seria lleig... I tampoc no deu caldre, no?

Victòria Grimaldi Fresedo

Barcelona