• Imprimir

Bústia

Alternatives

El volcà islandès sembla que té corda per a estona. I es veu que ara es busquen alternatives de transport per al sector turístic durant la campanya d'estiu. L'alternativa no cal buscar-la. La tenim als nassos. Es diu ferrocarril però té un problema que els EUA o Anglaterra van solucionar fa un segle i mig: l'amplada de via. Espanya té les vies més amples que la resta del món. I per tant el sistema ferroviari espanyol està aïllat. I dic l'espanyol perquè resulta que els Ferrocarrils de la Generalitat sí que tenen l'amplada internacional, però no arriben a la frontera.

Volen ses senyories racionalitzar la despesa? Doncs gastin en allò que generi activitat econòmica. Engeguin un pla per convertir les línies de Renfe a l'amplada internacional. I abans no em retreguin que les solucions són per abans de l'estiu, els diré que Anglaterra va solucionar el problema amb una bona planificació en un sol cap de setmana, mentre als EUA, la Pennsylvania Railroad va transformar la línia en una sola nit. Nosaltres tenim dos mesos.

Daniel Vives i Casals

Barcelona

Professors de la concertada

Al final els professors de l'escola concertada serem tractats com els funcionaris en la rebaixa del nostre sou a causa de la retallada per la crisi. És com a mínim sorprenent, ja que nosaltres mai no hem tingut les mateixes condicions laborals: treballem 24 hores lectives, en lloc de les 18 dels professors de l'escola pública, cobrant sous més baixos. Tres professors de l'escola privada concertada fem la mateixa feina lectiva que quatre professors de l'escola pública. No és ja suficient sacrifici? A més a més, tenint també present que nosaltres sí que podem ser acomiadats al no tenir el nostre lloc de treball assegurat.

És per això que si hem de ser tractats com els funcionaris volem treballar les mateixes hores i cobrar el mateix sou. Si som tractats igual, volem les mateixes condicions laborals.

José Vicente Mestre Chust

Barcelona

La feina que fa l'Església

La Conferència Episcopal Espanyola va presentar la memòria d'activitats corresponent als últims exercicis. S'hi detallen, entre altres qüestions, a on van els diners que els contribuents aporten, de forma lliure i voluntària, amb la seva assignació en la declaració de la renda i la gran quantitat d'activitats que l'Església porta a terme. És un exercici rigorós de transparència i informació en el qual es posa de manifest com és la labor social i la rellevància pública de l'Església catòlica a Espanya.

Entre les nombroses dades que s'aportaven destacaven els més de 46 milions d'hores de dedicació als altres per part dels sacerdots i agents de pastoral i, almenys, 15 milions de persones ateses directament. Els més de 5 milions d'eucaristies públiques a l'any i la immensa activitat caritativa i assistencial de les institucions de l'Església, que neix com a conseqüència directa de l'anunci i la vivència de la fe. Només en l'àmbit educatiu, l'Església li estalvia a l'Estat més de tres mil milions d'euros i gairebé tres milions de persones són ateses en els centres assistencials de l'Església cada any.

Està bé posar les xifres damunt de la taula, simplement a títol informatiu, per recordar que la vivència de la fe no es redueix a la consciència individual i per donar les gràcies als milions de persones que segueixen col·laborant amb l'Església perquè es pugui seguir ajudant aquells que encara necessiten tant. Per això, posar la X a la declaració de renda és necessari.

Jesús Domingo Martínez

Girona

Companyies de serveis

Per què quan en una empresa de serveis tenen una aturada informàtica i no et poden atendre telefònicament és el client qui ha de tornar a trucar i pagar repetidament les trucades als telèfons 902? Qui és el client, l'usuari o l'empresa de subministrament? M'ha passat recentment amb Endesa a Barcelona i amb Sorea de l'Escala, que et diuen: torni a trucar demà que avui no la podem atendre perquè el servei informàtic no ens funciona. Els serveis d'atenció al client són tan millorables!

Mercè Rius

Barcelona

Custòdia compartida

Escolto la notícia sobre la custòdia compartida que diu que Aragó aprova a les seves Corts aquest model com a preferent davant les separacions en què no hi hagi acord entre dos pares, que un cop finalitzada la seva relació volen i poden seguir mantenint-la amb els seus fills. Em vénen al cap algunes de les paraules escoltades: pla de parentalitat, pacte de relacions familiars, defensa dels interessos emocionals del menor, coresponsabilitat parental, garantir el vincle amb les dues famílies extenses...

Paraules necessitades des de la perspectiva d'un nen que estima igual un pare i una mare que ja no conviuen junts. Aragó ens dóna una lliçó al prendre la iniciativa en tot l'Estat en aquesta matèria tan sensible i estranyament controvertida des d'alguns sectors. Com a pare separat que formo part del nombrós col·lectiu pares no custodis, tan sols espero i desitjo que aviat el nou codi civil de Catalunya converteixi els nostres fills i els que vindran en els autèntics beneficiaris de la nova llei.

Joan Maria Farré Guasch

Barcelona