• Imprimir

Desconcert

Saül Gordillo / Periodista

Si la crisi ja és una bogeria dramàtica en un país europeu normal, amb uns mandataris continentals que no tenen prou capacitat ni lideratge per combatre-la, imagineu-vos si la crisi la pateixes en una nació sense Estat com Catalunya. Dic nació amb permís del Tribunal Constitucional, no fos cas que mentre escric aquest article hagin sentenciat que els mil anys d'història de Catalunya es redueixen a una simple autonomia (ei, constitucional!) i para de comptar. Doncs en una autonomia suportar la tempesta de la crisi és un desastre absolut. Primer perquè es dóna la paradoxa que el governant català va ser el primer a advertir de l'existència de la crisi, mentre el seu homòleg espanyol es feia el boig i negava la major. Segon, perquè un cop advertida la crisi hem perdut un temps preciós a l'espera que el president dels Estats Units truqués per telèfon al mandatari espanyol. Aquest últim, de cop i volta, va descobrir la magnitud de la tragèdia. Quan truca la Casa Blanca, a la Moncloa tots a córrer. Visca les presses i les contradiccions. De què serveix que el govern, i quan dic govern parlo del català, advertís que estàvem en crisi si igualment tot depèn de l'executiu espanyol? Encara no sabem si la factura la pagarem més aquí que a l'autonomia del costat perquè volem ser més papistes que el papa. O si aquí la pagaran més uns (pobres) que d'altres (rics).

El problema no és que una crisi financera nord-americana acabi fent trontollar l'economia del planeta. El problema és que una autonomia ha de mirar-se el desgovern estatal i la manca de reflexos europeus per intentar fer alguna cosa. Tallarem per aquí o per allà. Queda lluny l'època en què es deia que Catalunya era la fàbrica d'Espanya. Érem nació i érem fàbrica. Ara ni una cosa ni l'altra, perquè encara que siguis la cinquena regió europea en creixement de nova indústria, de què serveix si tot acaba depenent de la trucada d'Obama a Zapatero? Europa no té líders, i Espanya ja ho veiem. Només ens queda confiar en la pròpia força, en la tradició industriosa i en la capacitat per reinventar-nos. La sortida catalana de la crisi ha de ser això: sobiranament catalana a manca d'ajuts externs.