• Imprimir

LA PROSPERITAT D'EUROPA DEPÈN DE LA RESPONSABILITAT DELS SEUS POLÍTICS

El laberint europeu

Carles Boix / Professor de política i afers públics a la Universitat de Princeton

SOMEKAWA

Diuen que vivim immersos en l'època de la fi de les ideologies, en la posthistòria, en un món on no hi ha dretes ni esquerres, on només compta la competència freda i les idees grises. Ho diuen, des de fa temps, els filòsofs francesos, els agents de màrqueting americans i, per descomptat, els tertulians de ràdios espanyoles. Crec que tenen raó, tot i que potser per les raons equivocades. Quan va esclatar la crisi econòmica ara farà uns dos anys, la resposta dels governs occidentals va ser unànime. Obama va rescatar General Motors. Bush ja havia fet el mateix amb els gegants financers i d'assegurances Bear Stearns i AIG. Tots dos van aprovar l'expansió de despesa pública més extraordinària de les darreres dècades fins a multiplicar el dèficit federal per deu en tres anys i deixar-lo en un 11 per cent de l'economia americana ara mateix.

EUROPA, GENERALMENT MÉS ENAMORADA de la cosa pública que Amèrica, va fer el mateix, amb independència del partit al govern i, segurament, amb més suport social. Gordon Brown, ara ja a l'atur, ha deixat un dèficit públic equivalent a una vuitena part de l'economia britànica. Sota Sarkozy el dèficit ha passat a ser gairebé d'un 9 per cent de l'economia francesa. A Alemanya, paradigma de la responsabilitat fiscal, s'apropa al 6 per cent.

LA TEORIA AL DARRERE DE L'EXPANSIÓ FISCAL executada aquests darrers dos anys és senzilla. Els nostres governs apostaren per utilitzar l'Estat com a substitut (i com a animador) d'una iniciativa privada i d'uns consumidors completament desinflats. Fins a cert punt aquest tipus d'estímul públic semblava justificat. Al món privat hi ha moments en què a una empresa que no tira tant com hauria de fer-ho li cal endeutar-se per seguir pagant el local i la nòmina. De fet, per muntar un negoci qualsevol sovint cal demanar un préstec i arrossegar, durant el temps que un triga a trobar prou clients, números vermells. En poques paraules: viure de crèdit no és dolent, sempre que es tracti d'una cosa transitòria.

AIXÒ SÍ, LES EXPANSIONS FISCALS són operacions arriscades. La mecànica de l'automòbil i la de l'economia tenen alguns punts en comú. Quan, en un matí glaçat, el motor es nega a arrencar a la primera, la primera solució que ve al cap és prémer l'accelerador a fons per estimular-lo amb aquella punta extra de gasolina que el farà posar en marxa. Esclar que si el cotxe no és bo (alemany) i el conductor gens traçut (el meu cas personal), un acaba amb el motor ofegat i el mecànic (llogat per l'FMI) a casa.

DOS ANYS DESPRÉS D'APROVAR els primers paquets expansius, la teoria (keynesiana) de l'estímul fiscal ha funcionat a mitges. Potser ens va salvar d'una situació catastròfica. Però les economies occidentals (sobretot les europees, amb una taxa mitjana de creixement encara propera al zero per cent) continuen esmorteïdes. En aquesta situació mancada de dinamisme econòmic, aquells dèficits públics, que havien de ser provisionals, no remeten. I el deute públic (la massa de préstecs que l'administració ha de tornar algun dia) no para de créixer. Grècia és, per descomptat, l'exemple, immediat i dramàtic, d'aquesta combinació explosiva de creixement econòmic anèmic, un ajust pressupostari tardà i encara poc convincent, i un deute públic que ha entrat en una espiral de creixement gairebé imparable. Sense dubte, l'Europa del Nord es troba en una situació molt més confortable. Però, com que ja porten unes quantes dècades amb una disciplina fiscal més aviat laxa, el deute públic a Alemanya, França i Gran Bretanya equival ara a aproximadament el 80 per cent de la seves economies. Aquests nivells, tot i que són menors que els d'Itàlia o Grècia, no deixen de tenir una certa gravetat: ni Amèrica ni Europa havien assolit un deute d'aquestes proporcions, més semblant a la càrrega hipotecària d'una soferta família espanyola mitjana que al que ha de ser una economia endreçada i eficient, des de la Segona Guerra Mundial.

AQUESTA FALTA D'ALÈ ECONÒMIC I FISCAL A EUROPA és preocupant. Ara bé, la reacció dels polítics europeus (a cavall del cas grec) encara ho és més. La senyora Merkel, líder d'un partit cristianodemòcrata i cancellera del país que més ha dubtat a l'hora de rescatar Atenes, va declarar fa pocs dies que la tensió econòmica que vivim es deu al conflicte soterrat entre "la política... i els mercats". En altres paraules, d'una banda hi hauria els especuladors, determinats a fer diners a base de conspirar (mentre fumen uns havans ben grossos o juguen al pitch-and-putt) contra els països sobirans, i de l'altra banda, els Estats, sempre atents a defensar el benestar col·lectiu i el bé comú. Malauradament, aquesta formulació s'arrossega a Europa de fa temps. Chirac, un gaullista per antonomàsia i un admirador dels Estats Units (hi havia treballat de jove), sempre havia insistit, de president, que el mercat era una selva, plena, se suposa, de feres salvatges i tribus en incansable lluita darwiniana per la supervivència. El cantant grec Theodorakis n'extremava l'explicació fa pocs dies quan exclamava que la crisi grega era el resultat directe d'una conspiració ianqui.

AQUEST ERROR CONCEPTUAL, que la crisi ha magnificat, serveix als polítics actuals d'excusa perfecta per escapolir-se de la responsabilitat d'una economia que no es recupera. Si no el corregim, però, acabarà corcant les bases de la prosperitat d'Europa. És ben cert que els agents que operen en els mercats financers actuen, a vegades, d'una manera purament irracional, brutal i fins i tot delictiva. Per això hi ha d'haver reguladors financers i presons. Ara bé, ningú no ens assegura que els governants que tenim no es dediquin a fer el mateix o coses fins i tot pitjors. Per això, davant de la crisi actual, davant d'aquest laberint en què Europa es troba a hores d'ara i que no sembla tenir fàcil solució, cal demanar als nostres dirigents una certa humilitat. I realisme: si Europa és alguna cosa es deu a tots els innovadors, empresaris i sí, també, banquers, que van crear i que sostenen l'economia potent que permet a tothom mantenir una vida digna i alhora desplegar els seus interessos i els seus plans en completa llibertat.