• Imprimir

EL FRANQUISME SEGUEIX PRESENT A LES

Se'ns pixen a sobre

Jordi Creus / Historiador i director de la revista 'Sàpiens'

XAVIER RAMIRO

Ara fa dos anys, Joan Pinyol, fill de Capellades, es va assabentar en comprar la revista Sàpiens que el seu avi, un presoner republicà mort a la presó de Lleida el març del 1939, no era enterrat a la fossa comuna situada dins del cementiri de la capital del Segrià on durant dècades la seva família l'havia anat a plorar. Aquell dia, gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, Joan Pinyol va descobrir que el cos del seu avi, juntament amb els de milers de morts republicans amagats en fosses clandestines d'arreu de l'Estat, havia estat desenterrat als anys cinquanta i traslladat sense cap notificació a la família cap al Valle de los Caídos. Traslladat cap al mausoleu que Franco s'havia fet construir i on avui reposa acompanyat de José Antonio Primo de Rivera i de desenes de milers de morts anònims, molts d'ells republicans, com l'avi del Joan Pinyol.

DES D'AQUELL DIA, AQUEST PROFESSOR de Capellades ha fet mans i mànigues, sense èxit, per treure el seu avi d'aquell lloc. En aquest sentit, se li va obrir una escletxa d'esperança - la mateixa que va albirar-se per a molts altres familiars de represaliats republicans- amb la iniciativa del jutge Baltasar Garzón d'investigar els crims de la dictadura. Una iniciativa que, malgrat tot, moltes persones vam veure amb escepticisme. No debades, les actuacions d'aquest magistrat sovint ens l'han mostrat massa inconcret i interessat en les càmeres i els flaixos. Garzón és aquell jutge que va processar Pinochet. El que va investigar les tortures i desaparicions a l'Argentina i va ordenar la detenció de personatges tan sinistres com el capità Adolfo Scilingo. Però també és el responsable de la desastrosa operació Nècora contra el narcotràfic. El que va fer tancar mitjans de comunicació i el que es va tapar els ulls i les orelles quan desenes d'independentistes catalans -detinguts en la ràtzia que ell mateix va organitzar al nostre país el 1992- li explicaven amb pèls i senyals les tortures que havien sofert a les casernes de la Guàrdia Civil. Aquesta és l'altra cara d'aquest magistrat, una cara massa sovint amagada per bona part dels mitjans de casa nostra i que ens mostra la crua ironia de l'alliberador que viatja oceà enllà a defensar la causa dels més desvalguts, però que s'inhibeix quan té la injustícia a tocar dels nassos.

ARA BÉ, DIT TOT AIXÒ, també he de reconèixer que mai no hauria cregut que aquest megajutge podria veure truncada la seva carrera el dia que va decidir ser coherent amb les seves actuacions i investigar els crims del franquisme. Veure Garzón assegut al banc dels acusats per aquest fet (i per altres, però sobretot per aquest) ens mostra, una vegada més, tant la feblesa de la democràcia filla de la Transició com la continuïtat del franquisme dins de les esferes del poder judicial espanyol. Un poder judicial que fa poques setmanes va tornar a insultar la memòria dels catalans en negar-se a declarar nul i il·legal el consell de guerra franquista que va convertir Lluís Companys en l'únic president democràtic d'Europa assassinat pel feixisme.

I AIXÍ, MENTRE EL TRIBUNAL SUPREM processa Garzón i, setanta anys després del seu afusellament, continua considerant Companys culpable de rebel·lió, el Constitucional no s'ha quedat enrere en aquesta cursa de despropòsits. Perquè no em direu que tot aquest vodevil al voltant de la constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya no ens remet als temps més casposos de Paco Martínez Soria? Finalment, l'enfrontament entre els falsos progressistes que pretenien tornar a retallar el text i els veritables conservadors que el volien escapçar encara més, ha acabat amb una nova moratòria que només pot contribuir a deixar tot aquest assumpte més brut que el pal d'un galliner. "Se'ns pixen a sobre i els catalans creiem que plou", que diria el filòsof. Diumenge que ve, amb la nova onada de consultes sobiranistes, més d'un milió de ciutadans del Principat tenim l'oportunitat de mostrar a tothom que vulgui sentir-nos que som conscients que allò que cau del cel no és aigua clara. Omplir les urnes seria la millor resposta a la incompetència, la insensibilitat i la mala llet d'aquests tribunals.