• Imprimir

L'ÚNICA POLÍTICA REAL QUE ES PRACTICA A L'ESTAT, LA MUNICIPAL

Elogi d'uns alcaldes

Juan-José López Burniol / Notari

GUILLEM CIFRÉ

Farà cosa d'un mes, un client -amic després de tants anys- em va trametre un correu. És un empresari amb experiència dilatada en dos sectors, que barreja -en la seva manera de fer- la visió llarga amb el coratge, tot amanit amb una bona dosi de fredor i una punta de duresa. No li agrada la política, però ha après que incideix -i de quina manera!- en la marxa dels negocis. El caràcter del remitent es manifesta en el seu escrit. Diu així: "És curiós el fenomen que s'està produint en els ajuntaments. Davant de la incompetència dels polítics (partits), els alcaldes aixequen la seva veu valentament en temes diversos. Tenim el cas de Vic, Yebra, Ascó i Merindad de Cuesta Urria. Crec que si aquests alcaldes no tinguessin el suport popular no actuarien d'aquesta manera. Una altra cosa és l'oposició mediàtica que ens ensenyen [?]. I penso que és un fenomen saludable per al país. Estan ocupant un espai que en un altre moment hauria correspost a la societat civil".

AQUESTA VA SER LA MEVA RESPOSTA: "Defenso fa temps que l'única política real que es practica avui a Espanya és la que es fa als ajuntaments, en especial en els de les petites ciutats i pobles. Alcaldes i regidors estan en contacte directe amb els ciutadans, pateixen el desafiament dels problemes concrets que afecten de manera directa els seus votants, han de respondre enfront d'ells cara a cara, han de suportar les crítiques sense eludir-les... I, d'altra banda, la política municipal és l'única que s'assembla a l'activitat empresarial, raó per la qual alguns alcaldes que ho han estat durant anys -no tots- són els únics polítics que saben de què va la vida i que res surt de franc. De molts altres polítics -algun d'ells amb responsabilitats de govern molt altes- es pot dir, en canvi, que no han treballat mai en el sentit estricte de la paraula treballar, es a dir, decidint i assumint responsabilitats que afectin directament al propi peculi. Estem, per tant, en mans de molts polítics que manquen d'aquell dipòsit de prudència sense el qual resulta impossible que actuïn d'acord amb l'ètica de la responsabilitat.

"COINCIDEIXO TAMBÉ AMB TU que la distància entre els aparells dels partits i la realitat que es viu al carrer és enorme. Si no fos així, seria impensable -per exemple- que s'esgotés l'actual legislatura espanyola. A més d'un any de la seva fi, els seus protagonistes -govern i oposició- estan noquejats com si fossin uns boxejadors sonats, el seu projecte s'ha esfumat i la confiança dels ciutadans en ells s'ha dissipat. Prolongar aquesta agonia tindrà un cost enorme, però no sembla que se n'adonin. I, mentrestant, creix la desafecció i el desànim, quan més necessitat té la gent d'escoltar paraules de veritat, d'esperança i d'estímul, per sortir de la greu crisi econòmica que la colpeja.

"¿COM TIRARÀ ENDAVANT aquesta classe política alguna de les grans reformes estructurals que, abans o després, hauran d'incidir directament en qualsevol dels mandarinats que patim? Entenc per mandarinats aquells nuclis d'interès cristal·litzats que procuren, en primer terme, preservar la seva particular posició de privilegi; uns nuclis que, des de fa temps -en ocasions des de fa segles-, estan acampats sobre el país i el seu Estat, i que van des de les administracions públiques als sindicats, passant per molts altres entre els quals també hi ha -tu ho saps molt bé- la cúpula financera, l'última deriva de la qual és manifestament millorable, per dir-ho de forma suau. El que ha fet -i fa, impertèrrita- bona part d'aquesta tropa nodrida amb sous inefables -és a dir, dels quals no es pot parlar-, amb bonus i stock options, sota el pretext que el mercat s'autoregula, que l'Estat és el problema i no la solució, i que la societat no existeix i tan sols existeixen les persones i les seves famílies, és -com diria Josep Pla- «per llogar-hi cadires».

"SEMPRE HE SOSTINGUT la grandesa de la vocació política, entesa com a participació en la gestió dels afers col·lectius, i sempre he elogiat els polítics que pilotaren la Transició: Suárez, Felipe, Pujol, Fraga, Carrillo i tants altres. Els meus sentiments per tots ells són de reconeixement per la seva tasca i de respecte per la seva figura. No oblido els Pactes de la Moncloa -impulsats per Suárez, redactats per Fuentes Quintana i negociats per Abril Martorell- i el consens constitucional, i tinc present que fou la dreta -UCD- la que assumí el cost de la reforma fiscal i de la secularització del dret de família (l'admissió del matrimoni civil i del divorci), i que va ser l'esquerra -el PSOE- la que tirà endavant la reconversió industrial. Però tot això no és impediment perquè la meva qualificació de la situació política actual sigui ben diferent. No faig judicis d'intencions ni valoracions personals, però, encara que sigui admetent la recta intenció de tots, el cert és que no es pot dir que els polítics espanyols -i catalans- l'hagin encertat gaire durant els últims temps. Es pot concloure que, més que una mala tarda, han tingut una mala dècada.

"UNA COSA MÉS. Dius que la política municipal ha omplert el buit deixat per la societat civil. Comparteixo la idea, en el sentit que els ciutadans mostrem en general una atonia aclaparadora i alarmant. Al cap i a la fi, no hem d'oblidar que els que manen són molt pocs, tant en política com en les institucions financeres i en les empreses; cada dia que passa són menys. Per això hem de reivindicar el valor de la paraula lliure per dir en públic el mateix que diem en privat -en els sopars del divendres, per exemple- i per practicar la crítica començant pels nostres".